27 d’abr. 2009



Cada dia la mateixa rutina , prepares la motxilla i t’endinses en el món subterrani, amb la intenció d’agafar el metro que et porte a la facultat. T’asseus al primer seient lliure que trobes i comences a imaginar la vida de les persones que t’envolten , des dels joves que com tu van a la universitat, fins a la dona de seixanta anys que va a veure els seus néts. Però avui tot és diferent l’única història que pots imaginar és la teua .
Ets un xiquet solitari , fill únic , com que els teus pares també ho són, no espera! tens una tia fadrina , be t’és igual , doncs continues explorant els teus records .
D’amics n’has tingut ben pocs i cap d’ells vertader , són tantes les teues decepcions que a voltes t’agrada estar assoles , però penses en el teu futur , aplegaràs a ser un dels millors metges de València , una negligència acabarà amb la teua carrera i decidiràs trencar amb tot, i buscant una eixida per a l’angoixa aniràs a l’Àfrica amb una ONG, allí contrauràs una nova malaltia per a la qual els teus anticossos no estan preparats .Et consumiràs a poc a poc i moriràs com sempre has viscut , assoles !.
Penses que no vols acabar així , que aquesta història pot canviar , t’alces del seient , t’acostes al grup d’estudiants que hi ha drets al costat de la porta i comences a parlar amb ells .

Pilar Pérez. 2n. Bat.

Al costat de la porta hi ha un home que mira una llibreta, on es pot observar que hi ha dibuixos de xiquets, i li fa molta alegria passar els fulls i veure’ls tots. aquest jove té pinta de ser un mestre nou, a una escola, i els dibuixos que mira són de xiquets d'uns 5 anys. Amb l'alegria que té en el seu rostre, es pot saber que aquest és el treball de la seua vida, que quan era un xiquet menut somiava a ser mestre, es posava a jugar amb els seus avis i els donava exercicis per a fer-los, li'ls feia exàmens que després es posava a corregir i posava les notes. El jove va camí del col•legi on anava la mestra que l'aigua se la va emportar, cansada de la seua feina, que volia un gran canvi en la seua rutina, i que parlava amb l'home que la va a deixar plantada per una picadura. El jove serà el substitut d'aquesta mestra però amb una gran diferència que ell té moltes ganes de treballar i d'arribar a escola cada matí i vore els seus xiquets en la porta, esperant-lo per a començar la classe. Unes dos parades abans d'arribar a la seua destinació, el col•legi, en parar-se el metro, deixa de vore la llibreta i, abans de pujar el cap, li arriba una olor que li recorda alguna cosa però, en aquest moment, no sap el que és. Puja depressa el cap i sols veu com està eixint la gent del metro en la parada. Una vegada el metro comença a moure, veu una cara molt familiar d'una xica que puja les escales, aquesta dona és la jove negreta que hi estava seguda amb la vella que feia ganxet i amb la seua filla, que va ser qui la va portar ací. El jove pareix que es recorda que la fraire, era d'aquella xica, a qui va conèixer una nit i sempre es recordava d'ella, però no va saber-ne res més, i ara un dia qualsevol anant cap al col•legi l'ha vista en el metro, però una altra vegada s'ha anat sense parlar-hi. Al dia següent, el jove es va recórrer tot el metro buscant-la per tots els seients, però no la va trobar. Tots els matins en pujar al metro, se n'anava a buscar la jove, però fracassava la seua recerca ja que no es feia amb ella. Cansat de buscar-la vàries setmanes, arribava al col•legi molt deprimit perquè no podia passar sense ella, no la coneixia però estava profundament enamorat d'ella. Els xiquets de la seua classe notaven que el professor no era el mateix i li feien tots els dies regalets perquè es posarà content, i amb açò se sentia molt agraït, però era eixir de la classe i és tornava una altra vegada molt trist. Va arribar el dia en el qual un company se'l va endur de passeig, pel voltant del col•legi, perquè li contarà el que li passava, però ell no volia dir res, sols volia caminar en silenci. El company del jove mestre se’n va recordar, en vore una biblioteca al camí de darrere del col•legi, d'agafar un llibre que tenia pendet de llegir, aleshores va convèncer al mestre per entrar dins de la biblioteca. Una vegada dins, el jove mestre, no volia buscar cap llibre i el va esperar al costat d'una taula, i va oldre una altra vegada aquell olor d'aquella jove, aleshores es va alegrar i va mirar per tot el seu voltant, no va vore ningú i va pensar que era la seua imaginació. El seu company va arribar i camí per demanar el llibre va observar que la dona que era en l'ordinador era la seua enamorada. És va anar cap ella i pensà que era l'ultima vegada que se n’anava sense parlar amb ella, es va col·locar davant d'ella i li va dir que si volia anar amb ell a fer-se un cafè, la jove va acceptar molt encantada. En la conversa d'aquell cafè li va dir a la jove tot el que sentia per ella, i aquesta molt contenta va acceptar mantindre una relació amb ell.

MªÁngeles Villanueva. 2n. Bat.

Asseguda,observant els peus de la resta de passatgers,i amb la motxilla
al terra,la jove de mirada trista i embadalida pareixia estar molt lluny
d’aquell vagó de metro.
Endevines què li passa quan les portes s’obrin i entra un xic alt amb
amb cabells rulls que la saluda,i aleshores ella es posa vermella i
abaixa el cap immediatament.
Pensava en ell,en aquell matí en què es posaren a parlar per primera vegada
i la conversa va quedar interrompuda per Míriam, la xicona més popular
de classe. Rossa,alta i amb una figura envejable. Res a vore amb ella!
Des d’aleshores no s’havia atrevit a creuar ni dues paraules amb ell,
no li eixien, era incapaç.
El vagó tornava a aturar-se i la gent procedia a baixar quan ell li diu:Adéu Marta!
Observes que la noia li dedica un gran somriure. Un somriure que oculta el
gran secret que mai revelarà; que ell mai no sabrà:que està irrevocablement i
perdudament enamorada d´ell.

Cristina Raya. 2n. Bat.

Com tots els dies jo pujava al metro per anar a la Universitat. Amb la mateixa son i cansanci de tots els matins. Quan vaig trobar-hi un lloc, vaig fer el de sempre: escriure una carta a algú que vull: Hui? La meua iaia:

Hola iaia:
Tot bé? Espere que bé, allí en el cel, junt a totes les teues amigues. Saps què? Et tire molt en falta, contar-te les meues coses i encara que no puguem parlar, sentir la teua presència. Em pareix dificultós pensar que ja no estàs al meu costat.

Sé que hi ha persones que també tenen raons per a passar-ho pitjor que jo com el iaio o la mare, per això parle molt amb ells perquè noten que més o menys estic feliç.

No saps quan m'haguera agradat que tu morires sabent el que jo feia, com dir-te que fume encara que supose que ja ho coneixeràs tot.

Jo sabia el que t'anava a passar. I ara, ara que ja no estàs, em sent malament per no haver aprofitat més el temps amb tu. Per què te n'hagueres d'anar? Podies haver-te esperat, no?

Aquesta és una de les cartes que t'he escrit encara que no les he fet públiques. Espere que em perdones, ja que sóc una persona egoista i t'he estat tirant les culpes de la teua mort.

Bé, doncs res més, et deixe perquè he de baixar a la següent parada. Ja saps com et vull. Records a tots per allí. La teua néta, Silvia.

Demà, el mateix. La carta? Per a Carles.

Sílvia Solera 2n. Bat.

Pensava que tot ja estava solucionat, que aquell pis que havia heretat d’aquell home li havia solucionat tots els seus problemes i la seua vida. Però no, la Pólvora va patir molt més.
El pis era perfecte, tan voluminós tan gran i bonic... Era el que sempre havia somiat! Però amb un pis no es soluciona tot, ja que aquella mateixa nit tot començava a ser pitjor.
Com sempre després de sopar, la Pólvora es va asseure a veure un poquet la televisió abans d’anar-se a dormir... Però res era normal, els seus pensaments es desviaven, només tenia la imatge d’aquell home mort... Ella estava segura que no l’havia matat, que ella era innocent, però la seua ment no deia el mateix, no es sentia bé d’haver aconseguit d’aquella manera un pis.
Bo, veient aquest panorama va decidir anar-se’n a dormir. Es va posar el pijama, es va rentar els dents i s’anà cap el llit.
Era una nit de molt de fred, bufava el vent i les persianes no paraven de fer soroll. Es va tapar tota amb la manta i va es va intentar dormir.
Al dia següent, de bon matí, la dona de l’home es va presentar a la seua casa. La dona no pareixia tranquil•la, volia saber la veritat, volia saber que era del seu home.
La Pólvora, li va explicar tot el que havia passat, però ella no pareixia molt convençuda.
Els veïns no feien mes que interrogar-li, de dir-li assassina... Tot era un infern, no pensava que tindre d’aquella forma una casa seria tan miserable. Cada vegada que sentia aquelles coses, el seu cor es partia en dos, no pensava que ella era una assassina...
Cada vegada es sentia en aquell pis, mes i mes incomoda, doncs va voler retornar a la seua vida d’abans, sense preocupacions... La seua vida estava destinada a ser prostituta, per més que vullga no la podrà canviar.


Rosa Canales Navarrete. 2º batxillerat científic.
Tot ho apuntava ,la seua aparença,la seua esquena perfilada per les hores d'entrenament i per el joc incansable amb les ones salades que habiten a la mar.Els gestos,la manera com una persona es comporta diu molt de còm és ,tant,que et puc contar en un tres i no res un poquet la seua vida.De bona família,amb pare massatgista i mare fisioterapeuta,se va criar ple de tranquil.litat,un relax que apareixia permanent a l'hivern,però,que a l'estiu s'evaporava com l'aigua de mar en un dia a quaranta gràus.Amb l'estiu,per a ell començava la festa,la magia,el sol,l'aigua,l'alegria de no anar a escola,la il.lusió de cada dia crear una aventura diferent amb els seus amics...Tot meravellós,fantàstic...fins que una mala jugada a la platja on estiuejar i on gaudia en el seu apartament vora a la costa,quasi perd la vida.Va passar tot molt a pressa,a soles tenia sis anyets i no es defenia molt en l'aigua.Es trobava molt a prop de una de les cordes que divideixen les platges,anem a vore,ixes que tu pots vore que porten a certa distància unes boles grogues.Bé fins aqui tot bé,però, jugant amb el seu germà es va caure i va xocar amb la corda de manera que va donar un volantí i com que no va saber reaccionar es va quedar bocavall una bona estona sense cap auxili ja que tots creien que era una broma.Per sort tot es va quedar en un espant.Aquesta situació va fer que amb dèsset anys volguera acabar amb el respecte que li causava l'aigua i va començar a fer uns cursos per a obtindre el títol de socorrista.Li va posar valor,ganes,força i ànim i ho va aconseguir,va vèncer ixa por i va obtindre una bona preparació.El més curiós és que el seu primer treball ja anava a estar relacionat amb l'aigua.Va a ser vigilant de la platja.No va a estar molt de temps treballant en això,perquè era una feina de vegades molt agitada i perquè estava cansat de vore sempre la mateixa gent,sobre tot sempre veia a un home amb un detector de metalls incansable de passejar platja amunt i platja avall amb l'esperança de trobar alguna fortuna que el fera ric .Va trobar una xica amb qui va començar una bonica història d'amor.La va conèixer un calurós dia de platja dels que encara estava pendent de si en qualsevol estona havia de salvar a algú insensat que no ha sabut controlar i saber quines són les seues limitacions.Era una xica morena i molt simpatica,li encantava parlar,se podia passar hores i hores xarrant i tan agust.Va trobar en el socorrista la calma que li feia falta.Cada vegada que la nena veu el tapet fet de puntes i boletes de vidre de colors que li va regalar son pare quan va fer un viatge a Kenya,li dóna enyorança.Enyora els temps en que els pares encara no s'havien separat i junt amb el seu germà Joel ,vivien tots junts en familia.Fins que el pare es dedica al retrat de difunts al carbó i té una relació amb una tal taxista ha canviat i s'ha alunyat dels seus fills en especial de la seua filla,però, sempre que té melancolia crida al seu socorrista perquè li lleve les penes i en hivern moltes vegades van a la xurreria ixa tan famosa on venen un xurros amb xocolata per a xuplar-se els dits.Aquestos joves en un futur se casaran i tindràn dos fills,un nen l'Ismael i una nena la Naiala.Tots dos preciosos,que des de ben xicotets seràn els millors nadadors tenint al seu pare com a millor exemple.Seràn feliços ,amb problemes,és clar,tot no va a ser color de rosa,però sí ,en aquesta ocasió no veig cap tragèdia i a dir veritat...m'alaegre de bon gust per ells!
Eva María Guillen. 2n. Bat.
Ens coneixem?

19 de Març de 2009.Un altre dia més a la meua vida. Vaig pensar alçar-me del llit. Em fique la roba d'ahir, no estava tacada com per tirar-la a rentar. Doncs bé, com que són falles, estaria bé anar a València i mirar ninots gegants, vaig pensar. I no em vaig equivocar. Quasi cinc hores per València, em molesta el soroll, la gent m'espenta. Continuem caminant, ens parem cada vegada que veiem uns indis cantant o venent articles que ells mateixos fan amb les mans .Em trobe cansada i tinc fam. Parem un ratet per tal de menjar alguna cosa a un pati d'una finca que tindria uns 10 pisos aproximadament, una finca enorme, grisa, i amb gent que pujava i baixava. Mentrestant observe la gent. Un dimoni. Si, veig un dimoni. Un home amb la cara pintada i amb unes banyes xicotetes com els dimonis. Però són 4 segons, ja no el veig .Pareix que ningú l'ha vist. Mire al meu voltant i tots estan parlant, tirant petards, fent soroll, a la fi. Em quede mig boja. El xic amb la cara pintada de repent no estava. Bé, l'oblide. Continuem caminant, i mirant mès actes, els meus peus no em responien ja. Estava cansada, desfeta de caminar, el sol que havia fet pel matí havia estat molt fort, m'havia cremat els braços i el front. Passa un hora més, i continuem caminat. Pareix que la línia del metro queda prop. I efectivament quedava al darrere nostre. Línia 3 amb destí aeroport. Baixem a nou d'octubre. Esperem 8 minuts exactes i per fi arriba el moment més desitjat de la nit. Vaig seure al metro. No hi havia molta gent. Vaig mirar a tothom que es trobava al voltant meu. Una dona i la seua filla. Una parella parlant constantment. Uns jòvens borratxos dient barbaritats de la xica que tenien al davant. Una xica que anava a soles. Ben bonica ella .Ben vestida, pintada amb un escot pronunciat .No tenia pinta d'haver estat per València veien ninots gegants. Pròxima parada nou d'octubre. M'alçe i m'agafe a la barana per no caure. Arribem. S'obrin les portes, i baixem. Em quede mirant el metro com es va. I continue fixant-me en la dona bè vestida. Elegant. De sobte, el dimoni. Anava al mateix vagó que jo. Però, no me’l podia creure, la meua inquietud havia fet que em fixara en totes les persones del meu alrededor. No podia ser que no l’ haguera vist. On va estar ficat tot el viatge?. Avui, encara tinc el dubte de qui era aquell home misteriós. Sembla una tonteria, però pense que aquell dimoni em coneixia.
Ainhoa Ogallar. 2n. Bat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada