LA VELLETA DEL TREN

S´asseia cada dia al mateix seient del mateix vagó del mateix tren, a la mateixa hora. Els seus ulls refugien qualsevol mirada i es repenjaven a la finestra, buscant desesperadament uns altres ulls que, com els seus, necessitaren amor. Semblava com si cada cop que agafara la línia s´hagués de trobar amb algú que, no obstant, mai apareixia. Al principi el seu rictus es dibuixava alegre i poc a poc, amb el pas de les parades en les que ningú pujava, s´anava entristint fins que, a l´última de totes, baixava arrossegant els peus i l´ànima.
Un dia de núvols foscos i paraigües mullats la vaig trobar on sempre, com sempre. L´observava avantçant-me als seus moviments, que em sabia de memòria de tant contemplar-la. Mogut per la curiositat, vaig decidir de parlar amb ella i vaig seure al seu costat. Lentament aquella misteriosa velleta va girar el cap i va clavar les seues llàgrimes en el meu rostre.
-Alça´t, per favor. Estic esperant el meu marit, no tardarà a vindre.
Abans d´aixecar-me, avergonyit, vaig reconéixer en les seues pupil·les verdes la buidor de la desmemòria, de l´Alzheimer. Aquella dona esperava un amor que no tornaria, que potser mai havia existit, però la vaig seguir trobant tots els dies al mateix seient fins que, atrapat per la pena de veure-la així, vaig decidir deixar d´agafar el tren.

JOSEP CLIMENT 1r de Batxillerat
IES LA COSTERA de XÀTIVA