5 d’abr. 2009

Metronoia

Caminant capbaix pel carrer, fumes sense ganes i amb fàstic, recordant que inhales un fum que et va podrint a poc a poc, que abans et relaxava, però que va acabar per convertir-se en un vici monòton i avorrit. Mentre baixes les escales, penses que aquestes seran les tres últimes calades de la teua vida, com cada nit, i tires la burilla en l'últim graó. Gent corrent de dalt a baix fa que t'atabales cada moment més. Arribes a la frontera entre la vida exterior i els túnels subterranis, i com cada dia, et cabreges al sobrepassar-la perquè acabes de dipositar una pasta per a un viatge de vint minuts; i després volen que la gent utilitze el transport públic. Baixes les escales mecàniques, com si d'una estació fantasma es tractés. Clock, clock, clock… Goteres. Camines més de pressa a l'escoltar el soroll de l'arribada del metro i entres amb el so del tancament de portes de fons.

T'asseus en el primer lloc que veus i t'entretens mirant la poca gent que espera l'últim metro de la nit del dilluns. Veus almenys cinc ordinadors portàtils, la gent els llegeix, els utilitza per a escriure, i tu et preguntes on van quedar els esborranys a mà, lels quals deixaven volar la teua imaginació fins al punt de perdre l'equilibri ortogràfic, on els avisos informàtics no truncaven els moments de lucidesa mental i on, per descomptat, hom no havia de suposar ser multitasca. Quantes vegades vaig escriure aquella carta abans d'enviar-te-la, quantes vegades vaig buscar el carmí en cadascuna de les teues escriptures i quantes vegades en aquelles maniobres et vas tornar absolutament boig amb l'olor d'aquells papers nouvinguts. Que bonic era equivocar-se quan et pensava en un paper, mai no vaig trobar cap millor manera de dir-te les coses. I totes resultaven poques.
Però no solament això, et gires per a veure qui hi ha per darrere i només veus gent amb reproductors de música, mòbils i oh! Una xica llegint. T'agrada la gent que llegeix al metro i fixar-te en quin llibre estan llegint. En aquest cas, L'ombra del vent, de Ruiz Zafón. Bona elecció, penses. La cobdícia i la tecnologia han devorat les persones deixant-les buides.


De cop i volta una xica i s'asseu enfront de tu gairebé plorant, et fixes en la porta i veus un xic entrar.

-Però, on vas? –crida de manera eufòrica.
-On no et veja la cara! –li contesta mirant cap a la finestra amb les llàgrimes caient sobre la seua galta.
-Ho sent, de debò, de debò. Va ser tan... ràpid. Jo no volia, ho jure. Però no sé què va passar, no ho recorde bé. Vaig perdre el coneixement, el sentit, l'equilibri, el rumb... i vaig caure. De cop i volta vaig despertar agafat altra vegada de la seua mà, com si mai m'hagués soltat. Tan sols podia sentir-la. Tan sols veia una llum que m'encegava. I aposte que eres tu.

Quan la noia el va mirar, va empassar saliva i es va mossegar la llengua ben fort per a no plorar, gairebé trencant-la en dues. Va fixar la seua mirada en el seu rostre amb aire apesarat i va fer un gest amb la seua mà, a penes sense força, acariciant-li la galta i després deixant caure tota la seua vida pels ulls. Va ser un gest tan sorprenentment trist que ella es negava rotundament a entendre. Bo, més que a entendre, a acceptar. No volia que la deixés. No volia. Si ell es marxava ja no li quedarien forces per a seguir vivint. Va tancar els ulls. I ja no recorda el que és viure.


En aquest moment, entra una revisora amb dues seguretats. Li demana el bitllet a la xica. No el porta cancel·lat. Deu euros de multa. Es diu prompte, veritat? És curiós això que et multen per no tenir temps de cancel·lar el bitllet en la màquina perquè no arribaves a temps per agafar l'últim metro de la nit. Tan curiós com injust i amb l'única finalitat de treure diners com siga, a banda que tracten a la gent com a delinqüents.

T'alces i camines cap a la porta, has arribat a la teua destinació. Ixes del metro i t'encens un cigar… Com cada nit.

Imma Guimerà
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada