Nou d'Octubre

Estic cansada. Ha sigut un llarg dia a l’hospital. Després d’haver donat una segona oportunitat en la vida a quatre persones, no puc llevar-me del cap la cara de desolació de la xica a qui li he hagut de donar la pitjor noticia de la seua vida.
-Els teus pares han mort a l’accident, no hem pogut fer res per salvar-los.
A la xica li cau el cel al damunt. Se li n’ha anat tota la il·lusió per viure. No puc llevar-me-la del cap. Puge a Avinguda del Cid. És de nit, tot està obscur, apagat, sense vida.
En entrar al vagó i seure la veig a l’altre extrem del comboi. Sé que m’odia, que hem relaciona directament amb la mort dels seus pares, i jo no he pogut fer res, ni a favor ni en contra.
Ella vivia en un poble de la zona metropolitana de València, en una casa modernista. Treballava a l’escola de primària per a sords del barri de la Llum, fent mèrits per poder aconseguir el seu somni de fer una tesi sobre la reincorporació dels sords en el món laboral, donant il·lusió als nens amb aquesta discapacitat per poder fomentar la resta de sentits i no perdre’s cap sensació del món on han anat a parar... i sobretot a la família. Li agradava el seu treball, s’alçava tots el dies amb ganes, optimisme, alegria i voluntat de superar-se dia a dia.
El segon any de carrera va conèixer Àlex, el que avui és la seua parella i el que en aquests moments serà el seu suport més fort després de la mort dels pares, amb els quals mantenia una intensa relació, ella i Àlex anaven tots els caps de setmana a dinar a casa dels pares de la xica sense il·lusió per viure.
Ara està asseguda ací, davant meu, no té ganes de res. No sap que no ho superarà, que passarà setmanes i setmanes tancada a casa, plorant, amargada. No passarà massa temps perquè se suïcide, prendrà un pot de fàrmacs i morirà, tombada al sofà, amb la televisió encesa i amb el pijama posat.
No puc llevar-me la part de culpa. Sent que, en certa manera, sóc responsable de la seua mort.

Meritxell Ortí
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)