No és possible, ja n’estic farta. Dues hores esperant que arribe i res.
L’espere, impacient, mentre no arriba. Em fixe en tota la gent que passa per davant de mi; hi ha gent amb presses i gent silenciosa. Jo, amb posat seriós pense que no hi ha ja res a fer, tinc ganes d’anar a casa, però no, esperaré.
Entre tanta gent, una persona em crida l’atenció. Allà al fons, a la cua per embarcar, un xic, molt discret ell, amb pantalons color crema i una bona camisa, sua per tots els costats.
El més segur es que tinga por a volar. Tot va ocórrer quan Joan, que feia cara de dir-se així, es va assabentar que sa mare havia mort en un vol destí Las Vegas.
Va ser tot molt ràpid, i en Joan, va entrar en una gran depressió. Ara, camí a Nova York, vol refer la seva vida lluny del lloc on va nàixer, trobar un treball com a columnista en alguna revista de moda de la ciutat, ja que el pobre durant tots els estius es quedava a casa tancat, a causa dels estudis.
Es va convertir en el millor periodista de la seva promoció i li varen oferir treballar a Madrid i no s’ho va pensar dues vegades. Estava a Mallorca treballant un 20 d’agost per a una empresa txeca, quan va rebre la telefonada que li estroncaria la vida, sa mare acabava de morir en un accident d’avió.
I per això, ara el pobre xic no te forces per pujar-hi de nou. És més, va perdre una relació de 2 anys amb una xica ja que no volia anar mai amb ella de viatge i a més, era hostessa de vol.
Puc apreciar com les gotes de suor li cauen sota la cara. Pareix trist, preocupat i molt nerviós, però prompte el seu temor s’acabarà. Està a punt de pujar a l’avió que li durà al seu nou país de residència.
Cansada d’esperar, torne al hotel que ens ha assignat la companyia, atés que no hi ha lloc per a tanta gent a la terminal.
Al tornar a l’hotel, mire les notícies i em quede atònita.
El xic que patia per pujar a l’avió, no és més que un narcotraficant que volia introduïr a Nova York quatre quilos de cocaïna.
I ara, l’únic que pense és que val mes no fiar-se de la primera impressió d’una persona, perquè no se sap mai les voltes que pot donar la vida.
L’espere, impacient, mentre no arriba. Em fixe en tota la gent que passa per davant de mi; hi ha gent amb presses i gent silenciosa. Jo, amb posat seriós pense que no hi ha ja res a fer, tinc ganes d’anar a casa, però no, esperaré.
Entre tanta gent, una persona em crida l’atenció. Allà al fons, a la cua per embarcar, un xic, molt discret ell, amb pantalons color crema i una bona camisa, sua per tots els costats.
El més segur es que tinga por a volar. Tot va ocórrer quan Joan, que feia cara de dir-se així, es va assabentar que sa mare havia mort en un vol destí Las Vegas.
Va ser tot molt ràpid, i en Joan, va entrar en una gran depressió. Ara, camí a Nova York, vol refer la seva vida lluny del lloc on va nàixer, trobar un treball com a columnista en alguna revista de moda de la ciutat, ja que el pobre durant tots els estius es quedava a casa tancat, a causa dels estudis.
Es va convertir en el millor periodista de la seva promoció i li varen oferir treballar a Madrid i no s’ho va pensar dues vegades. Estava a Mallorca treballant un 20 d’agost per a una empresa txeca, quan va rebre la telefonada que li estroncaria la vida, sa mare acabava de morir en un accident d’avió.
I per això, ara el pobre xic no te forces per pujar-hi de nou. És més, va perdre una relació de 2 anys amb una xica ja que no volia anar mai amb ella de viatge i a més, era hostessa de vol.
Puc apreciar com les gotes de suor li cauen sota la cara. Pareix trist, preocupat i molt nerviós, però prompte el seu temor s’acabarà. Està a punt de pujar a l’avió que li durà al seu nou país de residència.
Cansada d’esperar, torne al hotel que ens ha assignat la companyia, atés que no hi ha lloc per a tanta gent a la terminal.
Al tornar a l’hotel, mire les notícies i em quede atònita.
El xic que patia per pujar a l’avió, no és més que un narcotraficant que volia introduïr a Nova York quatre quilos de cocaïna.
I ara, l’únic que pense és que val mes no fiar-se de la primera impressió d’una persona, perquè no se sap mai les voltes que pot donar la vida.
Vanesa Hervás, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)
Hola! per publicar un microrelat que és el que he de fer? Gràcies!
ResponElimina