11 d’abr. 2009

Una sorpresa d'altura

No és possible, ja n’estic farta. Dues hores esperant que arribe i res.

L’espere, impacient, mentre no arriba. Em fixe en tota la gent que passa per davant de mi; hi ha gent amb presses i gent silenciosa. Jo, amb posat seriós pense que no hi ha ja res a fer, tinc ganes d’anar a casa, però no, esperaré.

Entre tanta gent, una persona em crida l’atenció. Allà al fons, a la cua per embarcar, un xic, molt discret ell, amb pantalons color crema i una bona camisa, sua per tots els costats.
El més segur es que tinga por a volar. Tot va ocórrer quan Joan, que feia cara de dir-se així, es va assabentar que sa mare havia mort en un vol destí Las Vegas.

Va ser tot molt ràpid, i en Joan, va entrar en una gran depressió. Ara, camí a Nova York, vol refer la seva vida lluny del lloc on va nàixer, trobar un treball com a columnista en alguna revista de moda de la ciutat, ja que el pobre durant tots els estius es quedava a casa tancat, a causa dels estudis.

Es va convertir en el millor periodista de la seva promoció i li varen oferir treballar a Madrid i no s’ho va pensar dues vegades. Estava a Mallorca treballant un 20 d’agost per a una empresa txeca, quan va rebre la telefonada que li estroncaria la vida, sa mare acabava de morir en un accident d’avió.

I per això, ara el pobre xic no te forces per pujar-hi de nou. És més, va perdre una relació de 2 anys amb una xica ja que no volia anar mai amb ella de viatge i a més, era hostessa de vol.

Puc apreciar com les gotes de suor li cauen sota la cara. Pareix trist, preocupat i molt nerviós, però prompte el seu temor s’acabarà. Està a punt de pujar a l’avió que li durà al seu nou país de residència.

Cansada d’esperar, torne al hotel que ens ha assignat la companyia, atés que no hi ha lloc per a tanta gent a la terminal.
Al tornar a l’hotel, mire les notícies i em quede atònita.

El xic que patia per pujar a l’avió, no és més que un narcotraficant que volia introduïr a Nova York quatre quilos de cocaïna.

I ara, l’únic que pense és que val mes no fiar-se de la primera impressió d’una persona, perquè no se sap mai les voltes que pot donar la vida.

Vanesa Hervás, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)

1 comentari:

  1. Hola! per publicar un microrelat que és el que he de fer? Gràcies!

    ResponElimina