12 de març 2010

Anys que marquen

Aquell 21 d’abril del 1934 va nàixer Isabel en un poble anomenat
Jabaluz, que pertanyia a la terra d’Andalucia. Esta xiqueta és trobava
en una casa on ni els pans ni la llet sobrava ja que els quatre germans,
ella que acabava d’arribar i els seus pares eren molts per a que el
menjar sobrarà, però el que no faltava mai eren les feines de les quals
s’ocupaven tots els de casa. El pare treballava fora de casa, però mai
hi faltava la presència d’ell en cap moment en què haguera d'estar amb
els fills. En canvi, la mare a part de treballar a la casa i d'ocupar-se
dels fills havia de collir les olives de les oliveres de darrere de la
casa per a després  vendre-les a la plaça del poble.

Isabel quan va nàixer, Espanya és trobava en plena guerra civil, però
ella no s’hi va assabentar ja que era molt menuda, però si que va haver
de passar dies molts durs amb la seua família ja que la postguerra va
marcar  la seua infantesa, tant hi havien dies de fam com hi havien de
tristesa. Però ella el que no oblidava mai era recordar aquelles nits
que passaven davant del foc de l’eixumenera contant contes o llegendes
del poble.

Un dia va acompanyar  son pare al poble del costat perquè havia de fer
una feina, mentre son pare s’ocupava de la feina ella va passejar pel
poble. Es va creuar amb un xicon que li va semblar meravellós quan la va
acompanyar a la plaça, ja que Isabel no sabia com arribar. Son  pare  la
va arreplegar  en la plaça per  tornar-se'n al poble i es va parar a
parlar amb Juan, el xicon amb qui Isabel havia estat,  que resultà ser
el fill d’un amic  dels  afores de Jabaluz. Se n'hagueren d'anar, el sol
no tardaria en amagar-se'n. En  aplegar a casa Isabel se'n va anar de
seguida al llit i es va quedar pensant en aquells ulls blaus que
brillaven  i aquells curts cabells castanys.

La mare  li va estar comentant,  un dia si i l’ altre també,que  ella
també es casaria i se n’aniria de casa, però que encara era un poc
joveneta i s’ hauria d'esperar.

Isabel mai em va contar com moriren els seus  pares, aquell dia en què
ella encara tenia setze anys , però el que si em va contar va ser que va
haver d'abandonar el poble i anar-se'n molt  lluny, ja que els germans
no podien ocupar-se d’ella. Se'n va anar a viure a València  on vivia la
germana de son pare . Al sortir no sols va haver d'abandonar el poble
sinó també a Juan, havien passat tant de temps junts que  ara era molt
difícil separar-se’n. Aquells primers anys a València foren molt durs ja
que els temps no l’ acompanyaven i tirava en falta Juan. Ell era  l’home
de la seua vida  i  mai  l’oblidaria.

Isabel anava recordant  i em va dir que un dia li va eixir  el sol
després de tantes setmanes, mesos i anys amagat:  va trobar  Juan al
mercat de Russafa. Juan havia decidit que faria el que fora per a tornar
a  estar amb Isabel i això va fer. Va  deixar el poble  on ja no tenia
família ja que tant els seus pares com el germà ja no és trobaven amb
ell, i va buscar una feina amb la qual poder mantindre Isabel i formar
una gran família.

Després de molts anys lluitant per a tirar endavant han format una gran
família amb la qual han aconseguit una neta com jo, la que  contarà als
seus fills tot el que van passar els seus iaios en aquells anys tant
durs de postguerra i privacions que els marcaren per a sempre.

Maria Simó Garcia.
2º BAT C
IES Rei en Jaume, Alzira

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada