16 de març 2010

Aquella nit de ball

Érem cinc a casa: els meus pares, el meu germà Mateu, la meua germana Isabel i jo, la més mènuda però no per això menys treballadora. Teníem un mas i podíem viure de la nostra terra i ovelles. Jo les treia a pasturar cada dia i és que els primers records de la meua vida ja són en companyia seua i del meu germà. Per això sempre presumisc davant dels meus nets del xiulit tan fort que sóc capaç de pegar. Les limitacions d’Espanya és l’única cosa que vaig aprendre a l’escola perquè només vaig anar dos dies. Això si, ho recorde com si fos ahir. M’haguera agradat aprendre tantes coses... Però de poc servien les lletres i els nombres en un món com aquell, on la principal preocupació de tots era tindre menjar a la taula a l’hora de sopar.

Tenia catorze anys quan el vaig conéixer. Ara, mire la seua cara envellida pel pas del temps, però puc imaginar com va ser aquell primer somriure despreocupat. No era del meu poble. Em va paréixer un jove poc, per no dir gens, agraciat. En canvi jo semblava haver-li agradat. Anava xarrant amb tota la gent de l’autobús i a mi em va dir de seguida que tocava la llaüt i que aniria al meu poble a tocar-la per a la festa de la matança del porc. Vaig pensar que era un jove molt pesat, però un pesat que des d’eixe moment em va rondar pel cap en moltes ocasions fins que el vaig tornar a veure, rient i al costat d’aquell instrument que acariciava amb tanta espontaneïtat. Minuts més tard les seues mans havien abandonat la llaüt per trobar-se amb mi. Vam ballar moltes cançons. Si alguna cosa m’ha agradat sempre és ballar i cantar. Ara em torbe un poc, maldestra per aquestes coses, però aleshores ho passava tan bé...

Des del dia de la festa, José venia a vore’m totes les setmanes al poble. Ho feia amb bicicleta i a vegades els viatges duraven hores i hores ja que cada vegada treballava a un lloc diferent. A ma mare no li semblava bé que anàrem junts, per això m’amagava com podia. Treia les ovelles com sempre i me’l trobava a algun lloc. Però ma mare igual s’assabentava. Recorde un dia que em va pegar una pallissa al saber que havia estat amb ell. La relació amb ella no era bona, però encara seria pitjor. Era una dona aspra com l’època que havia tingut que viure. Jo m’estimava més mon pare. Quan els meus germans em renyien, ell sempre em defenia. Treballador, com ma mare, però tenia la humiltat i l’afecte que trobava a faltar en ella.

El temps va anar passant i José, quan estava fent la mili, va haver d’anar a Sidi Ifni (Àfrica). Va ser una notícia inesperada. Sense saber a què anava i quant tornaria va fer les maletes i va marxar. Allí estigué un any del que jo només vaig rebre tres cartes. De la boca de mon pare, que sabia llegir, tenia poques notícies de la guerra que estaven patint. En una carta em contava que havia matat un ase pensant-se que era un moro perillós. No podria explicar l’alegria que vaig tindre quan va tornar. Poc després ens casàrem.

Aniríem a viure a una casa als afores de Vila-real. Nosaltres dos, son pare i el seu germà. Sa mare havia mort quan ell era molt menut i d’ella només guarda un record borrós. Jo seria l’única dona a casa, i portar una casa sola seria difícil. Amb eixa excusa ma mare se’n va vindre amb nosaltres. “Pintarem la façana de la casa... Necessites la meua ajuda” deia. A voltes quan passem per casualitat en el cotxe per aquella casa, ja a punt de d’enrunar-se, recorde eixes paraules i mire la casa que mai va tindre cap capa de pintura. Ma mare, que havia abandonat mon pare per “ajudar-me”, dormia cada nit al costat del pare de José. Ens feia vergonya pensar-ho. Jo no volia creure-ho i menys acceptar-ho. Vam decidir tornar al poble. Això sí, en aquest viatge només anàvem José i jo.

Temps després José va aprovar un examen per treballar de policia local. Vivíem una altra vegada a Vila-real. Una casa nova per tots dos, un bon treball.... I la primera filla que va nàixer amb molts problemes i va morir quan només tenia un any i mig de vida. Trista amargor... El temps que tot ho cura em va portar més tard un fill, Pepe, i anys després Suni. Els quatre féiem la família que jo mai havia conegut.

El destí m’ha fet acabar en un altre poble, però a l’estiu tornem a aquella casa on vam ser tan feliços. De ma mare.... poques ocasions vaig tornar a veure-la. Ara tinc els meus dos fills, quatre néts que puc trobar amb un curt passeig i José, amb qui discutisc cada dia com la vella remugadora en què m’he convertit, però al que estime més que aquella nit del ball.


Marta Fernàndez. (1r Batx) IES PROFESSOR BROCH I LLOP

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada