IES CLARA CAMPOAMOR (ALAQUÀS)

UN RECORREGUT PER LA MEUA VIDA

Tot va començar en l’any 1937, en un xicotet poble de la província de "Ciudad Real" anomenat "Villanueva de San Carlos". Allí és on vaig nàixer, a la meua pròpia casa que era on la majoria de la gent d’un poder adquisitiu baix naixia.
La meua infantesa no va ser gens fàcil , jo amb huit anys ja havia de guanyar-me els duros treballant, bé a la mina arreplegant pedres, o bé cuidant cabres amb un pastor.
Els xiquets de la meua quinta no eren iguals que els de hui en dia, nosaltres valoràvem molt més les coses i ens sentíem molt feliços de poder jugar amb una pilota de drap, i fins i tot un rosegó de pa ens sabia a glòria.
Amb aquesta forma de vida, vaig arribar als divuit anys quan vaig haver de fer el servei militar a Badajoz. En aquella època el servei militar aparentment no tenia cap utilitat però jo vaig trobar-ne una, vaig aprendre gràcies a un retor a llegir, escriure , sumar , restar, dividir i multiplicar. Però no tot en la mili era un camí de flors i violes, jo treballava netejant les canonades i la pista aeròdroma com si fóra un animal.
Un dia quasi vaig rebre un tret perquè un amic meu no es va enrecordar de posar el segur al Mauser i el fusell es va disparar, gràcies a Déu, aquella bala no em va impactar.
Finalitzada la mili , un amic del meu poble em va proposar d’anar amb ell a Suïssa, a guanyar diners. Jo vaig rebutjar la proposta perquè no sabia cap idioma estranger i creia que no em reixiria.
Així doncs, vaig decidir partir cap a Barcelona, ja que allí hi havia molta construcció. No em va costar molt aprendre l’ofici d’obrer i en uns pocs mesos, vaig ascendir a oficial de primera. Encara recorde el dia en què estava treballant a Barcelona i l’encarregat em va anunciar que al dia següent Franco assistiria a la inaguració de la nostra obra.
Després d’assegurar-se que no estàvem fitxats per la policia, ens va obligar a assistir a la inauguració.
Gràcies al meu treball vaig guanyar prous cèntims i em vaig poder comprar un pis a Alaquàs, junt a la meua família que en compraren altre a la mateixa finca.
Com la vida dóna les mateixes voltes que una noria, en l’actualitat sóc un jubilat que cobra el sou que es mereix pel treball que vaig realitzar, i puc gaudir més de la vida encara que tinga 73 anys.

IVÁN AGRAZ. 2N. BATXILLERAT HUMANÍSTIC.

Un dia a Iraq

Vaig tindre un somni, on el món vivia en pau i la fam era un mite, però com tot somni, es va acabar i vaig despertar. Em trobava en una habitació amb una xicoteta finestra que em deixava veure la llum de la lluna. Iraq m'havia semblat una destinació perillosa per a fer un reportatge, però el treball és el treball, i últimament les coses estaven molt calmades. Vaig esperar despert al llit, fins a l'alba, perquè el nerviosisme del meu primer dia de gravació d'aquella família no em permetia dormir. Escoltí la porta obrir-se i va aparèixer la dona que tan amablement m'havia acollit a sa casa per tal de gravar un dia corrent, d'una família qualsevol d'Iraq.
Al desdejuni em va sorprendre la seva conversa. Aquesta nit no n'hi ha hagut, que bé he dormit. No n'hi ha hagut? de què? D'explosions ni tirotejos. De sobte, un so molt fort i sec i uns quants crits em van fer pegar un bot. La mare tancà els ulls. El pare va maleir. La xiqueta va continuar amb el desdejuni. Vaig apropar-me a la finestra de la cuina i vaig veure un cos sagnant a terra, als peus d'una dona plorant i a uns metres d'uns soldats americans que caminaven d'esquenes al cos. El pare, que no s'havia disgustat més del que un aficionat al futbol es disgusta quan el seu equip rep un gol en contra, va dir que m'hi acostumaria. Vaig lamentar la mort d'aquell home, però si gravava l'escena, el reportatge em quedaria diví, així que vaig traure la càmera .
El transcurs del dia va continuar sense incidències, si no contem la gent ferida, tirada pel carrer i xiquets demanant una mica de diners. Va ser al voltant de les set de la vesprada quan va sonar el telèfon mòbil. Qui és? Has d'eixir d'Iraq immediatament.
Què? Els americans han llançat un centenar de míssils a tot Iraq que faran impacte dins d’ aproximadament mitja hora, ens ha dit el govern que hem d'evacuar a tota la nostra gent, cancel•la el reportatge. On vaig? A l’esplanada que hi ha al costat de l'església del poble on et trobes. Vaig penjar. Li vaig dir a la família que ens havíem d'anar, i tal com em van dir els meus companys de premsa, ens vam posar de camí cap a l’esplanada.
El pare, desconcertat i preocupat, va agafar el cotxe i ens posàrem en marxa. No hi havia gens de tràfic, pel que vaig deduir que ningú sabia res del que estava a punt d’ocórrer.
Vam arribar al descampat, i no hi havia ningú. Vam eixir del cotxe, i als cinc minuts va arribar l'helicòpter. Dins estaven altres periodistes que coneixia de vista. Vaig pujar i li vaig estrènyer la mà al pare. No, ells no, no són la nostra responsabilitat. Què? No podem deixar-los... L'helicòpter s'enlairà. El pare va mirar amunt, la mare va mirar al pare, la xiqueta em va acomiadar amb la mà.
I així, fugint d'un país com van fugir els drets humans d'eixes persones, amb llàgrimes als ulls, va ser com vaig comprendre que la vida de les persones deuria valer més que una frontera pintada al mapa o que un paper de nacionalització.
JONATHAN GARCÍA MÁRQUEZ. 2N. BATXILLERAT CIENTÍFIC.

Avui també et trobe a faltar.

Avui he tornat a respirar després de tant de temps. L'alba ha trencat aquell llarg i trist Novembre que ha sigut la meua vida. He tornat a somriure després d'oblidar com es feia i m'he promès que si torne a nàixer mai tornaré a deixar de ballar amb els estels.

Escoltar la teua veu m'ha fet tornar a sentir, recordar aquella primavera difusa del 1939 en la qual de forma furtiva els teus ulls verds em van pregar que marxara amb tu cap a la llibertat mentre que jo no vaig saber més que respondre't amb una incoherent argumentació adolescent, on encara pervivien aquells valors que havien sigut soterrats uns quants anys abans. Denigrí contra tots aquells ideals dels quals encara res sabia, quan m’explicares que ni tan sols aquells als que tant volia aconseguirien veure a través del cor i, després d'una simple carícia, ens estimarem fins a desgastar-nos.

S'han ofegat totes aquelles paraules que m'hagués agradat xiuxiuejar-te a cau d'orella, explicar tota una vida en què cada nit he plenat pàgines de sonets incomplets acabats amb un tremolós 'avui també et trobe a faltar'.

M'hauria agradat parlar d'aquells preciosos ullets verds que nou mesos després de la teva marxa, brillaren tan plens de vida com els teus. Aquells ullets pels quals tantes llàgrimes caigueren una plujosa vesprada d'hivern, quan aquells que tant volia esborraren tot record teu emportant-se la vida d’aquell nen, la meua ingènua adolescència, la nostra vida. Deixant únicament records amargs.

M'hauria agradat explicar-te com vaig emprendre aquell camí cap a la llibertat, com vaig reconstruir una vida a la convulsa Barcelona dels 40. Podria haver admès que et vaig buscar dia a dia, entre els diaris o com cada cançó i cada nota, semblava parlar de nosaltres.

Però em vaig perdre més enllà de mi, entre les meues paraules i els meus records, quan vaig veure quant brillaven els teus ulls en parlar d'aquells petits sols que ara constituïen el centre del teu sistema solar, que durant anys i amb tant d'esforç havies construït al costat d’ella, sense mi. Així, tot i sabent que corria en contra meva, vaig romandre en silenci i et vaig explicar només un trosset de la meva vida incompleta, ometent totes aquelles nits dedicades a l'estraperlo de somriures i tensions polítiques.

Van saltar espurnes i la seua respiració va quedar entretallada quan creuaren novament les seues mirades, ni els anys ni les arrugues podrien haver aconseguit adormir l'amor que sentien l'un per l'altre. Ni una guerra ni una vida sencera podrien haver fet que s'oblidessen, perquè encara que s’empassaren totes les seues paraules i ell no recitara tots aquells sonets incomplets que havia escrit, els seus també havien acabat en un trist "i jo també et trobe a faltar'"

MONTSE PARRA LÓPEZ. 2N. BATXILLERAT CIENTÍFIC.

UNA VIDA LLARGA I PLENA

Mai m’he considerat un home afortunat. En canvi, tampoc no em puc queixar ja que la meua vida ha estat llarga i plena.
Vaig nàixer a Alaquàs, un poblet agrari proper a la capital, i ací és on acabaré els meus dies. Als sis anys, la dictadura va acabar amb mon pare, així que vaig créixer educat per ma mare, la meua cosina i les dones del poble, com que la majoria dels xiquets del poble. Tots anàvem junts, i vam fer una bonica amistat que durarà sempre.

Comencí a treballar als vuit anys, com era normal, en un forn d’un cosí major on m’encarregava d’anar repartint el pa i fent relacions amb les persones que ens donaven els productes.

Després em vaig ocupar d’una fàbrica de cassoles, amb altres homes, però aquests a la fi em la van donar, i ahí em vaig quedar fins a la meua jubilació. El meu fill va heretar-la, així que tots els dies hi passe una estona perquè és la meua passió, i de pas estic amb ell.

Als vint-i-sis anys vaig casar-me amb una perla, la dona més bonica del poble, i ens vam instal·lar en una caseta feta pels meus familiars on criàvem gallines i cavalls. Aquell mateix any, vaig comprar un tros de terra al camp, i vaig començar a construir un xalet, on tots els estius anem la meua família i jo per a estar tots junts. Em va costar molta feina i un bon grapat de diners, però estic orgullós del meu treball. Amb la meua dona i uns amics, vam crear una falla, la falla ‘Genovès’, la qual, hui a dia és la millor del poble. Uns anys després, i amb dos fills i una filla, la meua vida no podia ser millor.

Com el meu pare va morir a causa del franquisme, sempre vaig estar interessat per la política. Em vaig presentar per a alcalde, però qüestions personals em van fer retirar la candidatura.

Per altra part, sóc un home molt religiós, així que pertany a una ordre catòlica del poble ‘Els mínims’. Quedem moltes setmanes per al sopar del grup, i tots els anys eixim de processó en les festes del poble, passegem la nostra verge de l’Olivar, encara que cada vegada en quedem menys.
Actualment la meua vida és molt normal. Tots els dies em desperte i acompanye la meua dona a fer la compra. Després, vaig a vore al meu fill i l'ajude amb les cassoles. Dine amb els meus fills i els cinc néts que ja tinc, i després de vore la pel·lícula de l’oest, vaig a berenar al bar dels jubilats, on estic amb els meus amics recordant tant els vells temps com els que ja no hi són. Allí juguem jugue al dòmino, activitat que m’encanta, tinc més de vint trofeus.
No em penedisc de ninguna de les coses que he fet, ja que considere que no té cap utilitat. M’alegra molt que la meua vida haja segut tan plena, i ara sols espere allò millor per a la meua família.
LIDIA MARTÍ SALES. 2N. BATXILLERAT HUMANÍSTIC.

UNA VIDA MARCADA PER LA POLÍTICA

El meu iaio va nàixer a Jumilla , Múrcia, el 1927 i es va veure obligat a emigrar a València en recerca d'una vida millor quan tenia set anys, acompanyat del seus iaios i de la seua tia.

Al 1936 es va iniciar la Guerra Civil, i València va ser l'última ciutat a caure davant Franco, per la qual cosa hi hagué més repressió.

Ell , particularment, ho va passar molt malament amb la seua família ja que el seu iaio era molt major per a treballar i per a fer les llargues i inacabables cues de racionament. Aleshores, ell havia de fer totes aquestes coses per poder dur alguna cosa que portar-se a la boca.

Damunt d'aquestes calamitats, com que era d'esquerres i va guanyar Franco la guerra, hagueren de sofrir encara més. Entre moltes actuacions del general Franco, una va estar la d’anul·lar els diners de la República , per tant la família del meu iaio i moltes altres hagueren de partir de zero.

Quan va passar el temps, ell va decidir integrar-se a les joventuts socialistes, que per descomptat, romanien a la clandestinitat, per lluitar contra Franco i la dictadura.
Als divuit anys el van empresonar a "San Miguel de los Reyes", la presó de València, allí va passar prop de cinc anys, en els quals , per les pèssimes condicions en què es trobaven, va agafar el Tifus i va estar a punt de morir-se; però es va recuperar gràcies a l'enorme solidaritat que hi havia entre els companys, la majoria dels quals eren metges, mestres, escriptors... És a dir, gent intel·lectual que estava empresonada per tindre una ideologia d'esquerres com ell.

Als vint-i-tres anys li van donar un indult , una de les condicions del qual era estar deu anys desterrat de València. Va tornar a Jumilla i va conèixer la meua iaia Ana , es van enamorar i es van casar. Van tindre cinc fills i tornaren a València perquè al meu iaio li agradava molt i, a més a més, ací havia més treball relacionat amb la construcció.

A València va continuar la seua lluita contra el franquisme , fins i tot alguns primers de maig, la Guàrdia Civil es presentava a casa seua per comprovar que no havia anat a manifestar-se o a fer qualsevol acte clandestí.
Quan va arribar la democràcia a Espanya, el meu iaio va fundar la UGT i el PSOE a Alaquàs, i des d'aleshores va estar sempre involucrat en les decisions polítiques, tant del poble com de València, fins a la seua mort.
Sens dubte tota una vida marcada per la política i tot un exemple que demostra la lluita de la gent pels seus ideals.

SARA EL FADALÍ. 2N. BATXILLERAT CIENTÍFIC