15 de març 2010

IES L'OM

Tothom em coneix com Marieta, encara que al meu carnet d'identitat em dic Remedios, com la meua difunta germana a qui no vaig poder conéixer ja que va emmalaltir als pocs mesos de vida i en aquells anys d'intensa dictadura i de limitats recursos, un simple refredat era suficient per a causar el final d'una vida que estava a punt de despegar. Per això, em pense que el nom que m'identifica és més un malnom que ens posaven a totes les noies d'un caràcter independent.
Sempre he viscut al carrer Blasco Ibàñez i els meus arrels començaren a germinar en aquell lloc des d'eixe 15 d'abril assolellat de 1948 a casa dels meus pares...que ara és la meua llar.
Ma mare sempre em va recordar el poc que vaig renegar en els meus primers anys de dependència d'un adult, tot el contrari que els meus dos altres germans menuts, que donaren alegria a la casa, però també molta feina. Ella va trobar en mi una perfecta aliada per a dur a terme totes les feines de la casa i fer-me càrrec també dels dos xicotets dimonis que tant m'han acompanyat en aquest vall de roses.

Si del meu pare no he parlat encara és perquè no conserve molts moments amb ell en la meua infantesa. Ell mai estava a casa i ara que han passat els anys sé que les raons de les seues eixides inesperades però contínues, eren degudes a aquella dona tan jove i ben parada que treballava a la fruiteria del nostre carrer.
Encara que ma mare ho sabia, no deia res. I què havia de dir la dona, si el més important a la seua vida érem nosaltres, els seus fills. I sabia molt bé que, per molt que li pesara, només podia eixir endavant amb ell.

Vaig complir els desset anys més ràpid que les meues amigues, ja que per sort o per desgràcia, quan elles anaven jo ja havia tornat. Havia de treballar molt dur al camp amb mon pare, ajudar a la mare amb la feina i estudiar per les vesprades. Allò d'estudiar, les meues amigues ho van abandonar en finalitzar l'adolescència.
Mai em va importar perdre'm les eixides a la platja els dissabtes pel matí ni les festes amb xicons que no m'aportàven res a la vida perquè jo aprofitava aquells moments per continuar els meus estudis de magisteri que vaig acabar als vint-i-un anys.
Només uns mesos després, vaig guanyar el meu primer sou al col·legi Pio XII, abocant els meus coneixement a aquells ullets que miraven la vida com qui es menja un trosset de xocolata i només li importa com d'intens és el seu sabor.
Mentre estava submergida en aquests pensaments al costat de la finestra, vaig sentir que algú em mirava i vaig lligar els meus ulls en els seus.
Alguna cosa em va dir que devia eixir i parlar amb ell, i també que aquell desconegut havia de ser el meu company a la vida.
Els meus pares van acceptar el meu casament amb Rafael, però no sé si ho feren perquè en aquell moment portava un negoci a les seues mans o pel que de veritat importava, que em volia amb tot el seu cor. Això ho vaig pensar quan haguérem de deixar la nostra terra pel tancament de la fusteria de Rafael, ja que em digueren:
-Marieta, mira que hi havien hòmens al món i t'has hagut de casar amb un fracassat!


Sense fer molt de cas, em vaig agafar a la seua mà i prenguérem rumb fins a França.
Allí passarem quatre anys de la nostra vida en què varen nàixer les nostres dues floretes. Però jo estranyava tant els meus orígens, la meua terra, el meu mar...que vam decidir tornar.
Hui fa cinc mesos que no em separe del meu diari i tot el que em ve a la ment ho escric ací, fins el més mínim detall.
Va ser el dia que vaig anar al parc proper a ma casa amb la meua néta. Havia passat en aquell lloc moltíssimes hores de la meua vida i de sobte no sabia com tornar a casa. Encara sort que la xiqueta està molt espavilada i ella em va indicar el camí, perquè si no, hauríem donat un bon esglai a la nostra família.
Amb un poquet de temor li vaig contar al meu home la meua desafortunada experiència. Ell em va dir:
-Marieta, no tingues por, jo estic ací, sempre he estat amb tu i ara més que mai.
M'he estat informant sobre el que em passa i sé que encara em queda temps per cantar, per ballar, per estimar el meu home, els meus fills, per a viure!
Però també se que pels que m'acompanyen no serà gens fàcil. Potser és aquesta l'espina de les roses de la meua vida, però jo seré forta, fent sempre honor al meu malnom.
Hui fa cinc mesos que em diagnosticaren Alzheimer.
Sara Navarro 1r Batx

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada