Cent vint-i- dos dies per a l’enlairament

El primer raig de llum que va colar-se per la finestra em va fer obrir els ulls. Un dia més, Victòria, ja n’havien passat cent vint-i-dos des que havien fet Pere presoner.

Estava segura que ell hauria perdut el compte dels dies, pres i silenciat, si és que encara continuava amb vida.

Vaig decidir no pensar-ho més i reprendre la rutina de sempre. Em vaig llevar del llit, i vaig anar al forn del Tomàs a comprar el pa. Com era habitual, la senyora Garcia, fent gala de la seua distinció amb un nou abric de pell, ens delectava amb un assidu discurs sobre el gran favor que el general Franco havia fet al nostre país.

Després, un passeig pel barri del Carme, el mateix que acostumava a fer amb Pere, però des de feia cent vint-i-dos dies, només podia fer-lo jo.

Tenia l’esperança d’acabar resignant-me i, aconseguir una adaptació a aquella nova vida sense Pere; ja que no tornaria a veure’l mai més.

Però aviat vaig contradir-me canviant d’itinerari, encaminant-me a la Plaça de la Verge, sempre plena de coloms... Tant de bo poguérem ser Pere i jo dos colomins, i volar lluny, molt lluny; allà on ningú ens conegués i ésser lliures... al nostre regne.

Ja a la plaça, capbussada en els meus pensaments va escolar-se més d’una hora mentre veia volar els coloms, aterrar, passejar-se majestuosament i menjar bocins de pa.

De sobte es va acostar un, sorprenentment maldestre, i em va provocar una rialla recordant-me a mi mateixa deu anys enrere. No vaig cessar de seguir-lo amb la mirada.

Estranyament va aturar-se enfront de mi, i va mirar-me com si m’estigués llegint la ment.

Els meus dits van acaronar-li el cap, seguint el contorn del seu petit bescoll i, davallant la mirada vaig veure quelcom enganxat a la seua pota, que pel que semblava era allò que li impedia caminar bé.

Li ho vaig treure, reconeixent una medalla idèntica a la que Pere portava al coll. Era una lletra G envoltada per un compàs i un escaire, i darrere, una xarxa d’hexàgons simulant un bresca d’abelles. Mai no havia sabut ben bé què significava, però vaig sentir una satisfacció que no havia sentit des de feia molt de temps.

Sense saber com, vaig comprendre que era l’única persona capaç de posar-li ales a Pere i que, amb una mica de sort, ben aviat el veuria.

Quan vaig marxar de la plaça en direcció a la llar vaig escoltar el so d’unes ales al vent... el colom maldestre em seguia al vol, i això em va fer sentir un goig esperançador.

Però no tan sols era l’afable colom qui m’estava seguint. En girar la cantonada hi havia un jove que m’esperava amb aparença familiar.

Va saludar-me i em va dir que havia estat company de Pere a la cooperativa La Fraternitat de Barcelona. Va conduir-me a un local on hi havia tres homes més que examinaven un plànol. Estaven organitzant un avalot per rescatar Pere de la presó el matí següent.

Em vaig preparar per participar i en menys de vint-i-quatre hores vam realitzar l’assalt. Tots els presoners van ser alliberats, i Pere i jo vam marxar corrents, sense aturar-nos ni tan sols per abraçar-nos, agafant les escasses pertinences que tenia, uns quaderns de poesia i cent vint-i-dues cartes i mitja que m’havia escrit durant la seua reclusió i vam volar lluny, molt lluny... al nostre regne com dos colomins.

Teresa Alcaina Ferrer
IES BERENGUER DALMAU de CATRROJA
2n BAT A