7 de març 2010

El llac
No recorde molt bé quins moments de la meua vida van ser aquells. Fa tal vegada deu anys? Set?
El temps és un embull de fils i nusos que es regira en l’ interior de la meua memòria.
I no obstant això, la mateixa imatge clara em ve al cap.
Passege per herba verda i fresca, el so dels ocells i les fulles que em murmuren una dolça brisa. El meu passeig acaba enfront d'un llac d'aigua cristal·lina i tres figures es reflecteixen en ella, una menuda i altres dues més grans. La menuda somriu, li agrada aquest lloc.
Aquest bell record m'acompanya des que tinc memòria, un record que es repeteix i es repeteix.
La monotonia de la meua vida fa que perda a poc a poc l'interès en les coses, realment pense que no canviaran encara que no els preste molta atenció.
Després de llargs minuts soporífers va tocar el timbre que anunciava el final de la classe.
Vaig eixir-ne ràpidament i em vaig posar els auriculars que em feien evadir-me del meu món avorrit i insubstancial que cada dia que passava em semblava més gris.
La música em feia volar, somiar, viatjar a un lloc on mai no havia estat.
Jo em construïa el meu món, un món per a mi, on jo triaria el que volia ser.
I tenia molt clar el que volia ser.
Jo volia ser foc. Indomable, salvatge. El foc del meu món, el foc poderós que era lliure. Jo era el foc que caminava per la vorera de tornada a casa… com tots els dies. M'agradava no haver de bregar amb la realitat, era tan avorrida, tan trivial…
Preferia nadar pel llac de la meua imaginació i així passaven els dies. Ningú no es queixava de mi, ningú no parlava malament de mi. Era una silenciosa ombra que complia dòcilment amb tot el que s'esperava d'ella.
Una vegada a casa deixava les meues coses en un racó, em llevava la jaqueta i saludava la meua mare amb un feble “hola”.
La meua mare girà el cap amb un somriure i em va preguntar com m'havia anat el dia. “Com tots els dies” vaig pensar, però li vaig contestar que bé, que tot molt bé, dient-ho amb un somriure. Jo sabia que a la meua mare li agradava que somriguera.
M'acostí al menjador on el meu pare m'esperava amb la seua samarreta d'estar per casa mentre veia la televisió. Era un home alt i ben proporcionat. El seu rostre lluia cansat i les canes cada dia que passava s'accentuaven més al seu cabell. No obstant això els seus ulls eren vius i jovials. Aquell dia vam menjar en família, com la majoria dels altres. Mentre menjàvem em van dir d’anar a visitar no sé quins parents en algun lloc de Castelló. Els vaig dir que preferia quedar-me ja que tenia moltes coses a fer. Odiava veure parents que tot just coneixia per intentar entaular una conversa poc substanciosa d'algun tema trivial amb ells. Com era d’avorrit i monòton!
Em van dir que no sabrien si dormirien allí o no.
Així doncs aquell mateix dia a la tarda van agafar una menuda maleta i un necesser i se’n van anar acomiadant-se de mi amb un petó.
Vaig sopar i veure la televisió. Encara que em semblava una sobirana pèrdua de temps perquè el patró de programació sempre era el mateix. Davant aquell triomf televisiu vaig decidir anar-me’n al llit amb una suau música de fons.
Podia tornar a somniar.
Jo era foc i volava. Volava per cels blaus i ballava amb els núvols. No tenia por de res i tot el que veia era nou i excitant. Volava per un llac cristal·lí, un llac on tres figures es reflectien però dues d'elles es feien més borroses…
Va sonar el despertador a la mateixa hora de sempre, em vaig vestir amb regularitat seguint el mateix patró d'estil. Vaig desdejunar el mateix suc de tots els dies i em vaig preparar les coses per anar a classe eixint de casa 10 minuts exactes abans de l'hora d'entrada.
Les classes van transcórrer com sempre. Després de la cinquena classe un professor va irrompre a l'aula demanant disculpes a la classe però que era urgent que jo isquera de classe.
Vaig baixar del meu món per curiositat del que passava. Què era allò tan urgent?
El funeral es va celebrar als pocs dies.
Tot el món plorava, tot el món em compadia. Tot el món m'abraçava.
Però jo romania muda. Tancada en el meu món. No. Tancada en el meu món, no. Amagada en el meu món.
Els successos d'aquells dies se'm presentaren borrosos i difusos. Vaig entendre quelcom d'un camió, vaig entendre que un cotxe va ser aixafat, vaig entendre que no va haver salvació. Vaig entendre que els meus pares havien marxat.
No, no era possible. Vaig haver d'entendre'l malament.
Jo era el foc. El foc no sent dolor, el foc no plora, el foc és salvatge. I volia seguir volant.
Em vaig alçar com cada dia, a la mateixa hora, amb el mateix desdejuni i me’n vaig anar a classe 10 minuts abans de l'hora d'entrada. Quan vaig arribar tot el món em deia que ho sentia. No vaig saber molt bé per què. Van finalitzar les classes amb la campana. Em vaig posar els meus auriculars i vaig començar a nadar pel llac cristal·lí on el foc no s’apaga: es fa més viu.
Vaig arribar a casa, vaig deixar les coses en un racó i em vaig dirigir a la cuina i vaig dir un feble “hola”
I silenci…
No hi havia ningú. Ningú no em va contestar. Vaig tornar a cridar “HOLA”
Però continuava regnat l'angoixant silenci. No havia ningú. Estava sola. M'havien abandonat.
Els busque per tota la casa, al dormitori, al el saló, en el despatx, en el bany… i en aquest últim una desconeguda em va retornar la mirada. La desconeguda em mira des de dins d'un espill mentre gruixudes llàgrimes esvaren per les seues galtes.
Aqueixa sóc jo? no puc ser jo… el foc no plora… el foc…
Un crit d'amargor va esquinçar la meua gola i amb una punyada vaig trencar el cristall fent que la sang isquera a borbollons de la meua mà.
El meu món s'havia trencat.
Jo no era foc i estava sola.
El llac no era cristal·lí… sinó tèrbol com un pantà.
Dies de pluja van passar… després dies de sol… i de nou dies plujosos.
Jo seguia ancorada en els meus hàbits de monotonia. Seguia veient la meua mare amb el seu somriure i el meu pare amb els seus ulls jovials.
Però no estaven. No estaven. I això m'estripava per dins. Em sentia caure en un clot de foscor i incertesa que no era capaç d'entendre ni superar.
Em veia caure en un abisme de remordiments misèria i angoixa.
La meua vida ara era la presa del record.
Em vaig convertir en una autòmat, en un ninot del costum incapaç de somniar, ja que quan somiava els veia a ells.
Els bells somnis nocturns es van convertir en súpliques perquè aquell dia els haguera acompanyat. Em veia parlant amb algú que realment no hi era. Explicant que el meu dia havia estat genial i somrient a algú inexistent.
Perquè a ella li agradava que somriguera…
El dia a dia se'm va fer dur, angoixant i fosc. El meu cos tendia a fer les mateixes coses que feia abans, em demanava a crits que fera el mateix recorregut que temps anteriors… quan podia volar.
Havia d'intentar-ho… havia d'avançar… però no podia… solament somreia quan tenia aqueixes converses amb la persona inexistent.
El meu cos sentia un dolor atroç.
La pena m'impedia fer res i el meu cap va començar a no distingir el real de l'imaginari. El meu món del món real.
No sabia quines veus eren de persones autèntiques o quines d'inventades.
Prompte els meus mons es van barrejar. Tot era un.
Un món on caminava per prats d'herba verda. On el vent em murmurava paraules inintel·ligibles.
On li somreia a la persona que tenia al costat perquè sabia que li agradava.
On el reflex de llac mostrava una sola persona…i així ho faria durant tots els dies.
Sara Selma García
IES BERENGUER DALMAU de CATRROJA
2n BAT A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.