7 de març 2010

JOSEP
La remor de l’aigua, acompanyat pels intensos rajos de sol, feien que els ulls se’m tancaren sols. Recorde el xiuxiueig dels ocells, volant a pocs metres de distància. Recorde com vaig recostar el cap a l’arbre, relaxant cada múscul del cos i deixant que tot pensament se n’anara. Recorde com vaig somriure en escoltar el xapoteig dels peixos i el riure dels meus germans, jugant uns metres més enllà. I, als pocs segons, ja no recorde més.
Acabava de complir 20 anys. Era una tarda dels últims dies d’estiu. En aquell 1941 la calor s’havia allargat més del normal, i tothom aprofitava per eixir al camp o banyar-se a les aigües de l’Albufera. Eren temps difícils, la guerra feia dos anys que havia acabat, i el poble encara intentava tornar a la normalitat. Una normalitat que ningú no sabia si arribaria. Segurament em vaig adormir perquè, el següent que em ve a la memòria, és un crit.

Un fort crit que va arrancar la meua ment del lloc on es trobava. Un lloc llunyà, desconegut i obscur, molt obscur. Em vaig incorporar de seguida, buscant amb la mirada el perquè d’aquells plors. La meua germana petita venia corrents en direcció meua, amb els braços en alt. Els seus cabells rossos es movien amb l’aire i tenia els ulls plens de llàgrimes. Unes llàgrimes que feien brillar el blau tan intens que posseïa. Però, i Josep? On era Josep?. Al moment ho vaig saber. Seguint els senyals de Maria, vaig veure com el meu germà s’ofegava al meu davant. L’aigua se l’engolia, mentre ell intentava nadar i subjectar-se de les arrels que sortien a la superfície. Inútilment. La natura posseïa més força que un nen d’apenes quinze anys.
Encara no sé què em va passar. El pànic es va apoderar de mi, mirava l’escena que, a càmera lenta, es desenvolupava. Però no era capaç de fer res. No feia res. El meu germà s’ofegava i jo no em vaig poder moure fins que Maria em va agafar del braç. Esglaiada em mirava, intentava fer-me veure que Josep desapareixia a poc a poc, que el temps no parava. Em vaig llevar les sabates, em vaig agafar la vora de la falda i em vaig llençar a l’aigua. La mà de Josep es va enfonsar i, amb ell, jo també ho vaig fer.
Quan vaig recobrar el coneixement estava gelada. Algú m’havia canviat de roba però, així i tot, la fredor s’havia instal·lat al fons dels meus ossos. Em trobava gitada al llit, al meu llit, tapada fins al coll. Després de mirar al meu voltant, encara un poc atordida, em vaig adonar que no estava sola. Ni molt menys.
Asseguda en una cadira es trobava la mare, tenia la mirada perduda, com si no hi estigués. Movia els dits, embullant-los entre ells una i altra vegada. Maria estava al seu costat, callada, com sempre. Mai havia dit res, la vida li ho havia impedit des del moment que va nàixer. Escoltava i observava, però no parlava. També hi havia quatre pescadors. Homes grans i forts, de pell morena i cabells negres. Segons em van contar més tard, gràcies a ells encara estic viva.
I allí estava Jaume. El menut d’una inacabable generació de pescadors. Amic meu des que tenia memòria. Amb ell vaig compartir incomptables hores de jocs i de bromes. No tinc cap record de la meua infància en què ell no estiga present. Cap ni un. I, en eixos moments, pareixia aquell nen que trepava als arbres i agafava peixos amb les mans, igual com quan érem petits, els seus ulls no van ser capaços de mentir-me. No va poder ocultar la tristesa que els inundava. Josep...
A les meues entranyes es va formar un crit. Un crit esquinçador que lluitava al meu interior per poder sortir però que, una vegada va arribar al punt més alt, es va encongir. Em vaig deixar caure, abatuda. Tothom va eixir de l’habitació, tothom menys Jaume. Aquest es va asseure a la vora del llit, em va passar la mà per la cara i, després de donar-me un petit bes a la galta, se’n va anar. Un exercit de diminutes gotes d’aigua es feia camí per la meua cara, deixant-se dur fins a caure al coixí, on quedaven tímidament gravades. Em vaig arraulir, obrint la porta als records i permetent que aquestos prengueren forma al meu cap, lliurement.
Aquelles nits de guerra. Aquelles nits de por i d’inseguretat. Els avions sobrevolaven els pobles i la gent es refugiava a les cases. Intentaven dormir, pensant que, si tenien sort, demà seria un altre dia i tal vegada, sols tal vegada, tot hauria acabat. El pare no hi era; si la sirena sonava, tenia ordre d’acudir on se’l necessitava. La mare seia al costat de la finestra, esperant veure arribar el seu marit i, si tot anava bé, veure’l entrar de la mateixa manera com havia eixit: viu.
Aquelles nits, llargues com cap altres, Josep entrava a l’habitació on jo no podia agafar el son. Entrava amb cautela, amb temor, com si el mínim soroll poguera fer venir qualsevol militar. Jo m’aixecava una mica i apartava les mantes, aleshores ell corria la poca distància que quedava i s’amagava a sota d’elles. Maria no tardava a treure el cap per la porta, havia vist com el seu germà eixia de l’estança i no volia quedar-se sola. Amb timidesa ens observava, esperant el meu gest acompanyat d’un intent de somriure, que li fera decidir-se i llançar-se sobre nosaltres. I, així, passàvem la nit. Després d’un conte, d’un altre i de la meitat del tercer, es quedaven dormint. Cadascú descansava en una banda del meu cos, els dos vivien les seues hores apartats d’aquella realitat.
El dia que van enterrar el meu germà era un dia assolellat. Quan em vaig despertar i vaig escoltar el cant dels ocells, acompanyats per la calor del sol, em vaig adonar que tot continuava. Els llauradors sortien cada matí al camp, mentre els pescadors ho feien a la mar. Els més petits jugaven, mentre les dones anaven a llavar. Els animals pasturaven, mentre les plantes s’aixecaven buscant el sol. Tot seguia. Tot, menys jo. Unes setmanes enrere, a petició de Jaume, el metge havia vingut a veure’m. Feia temps que la meua cara havia canviat de color, el rosat havia estat cobert pel blanc. Sota els ulls s’havien creat unes ombres morades, permanents. La son havia desaparegut de la meua vida, sent substituïda per hores d’insomni i de mals de cap. No menjava, no eixia, no parlava. A poc a poc m’anava consumint. I el metge havia estat clar a l’hora de dir: si no fas alguna cosa, aquesta pena acabarà amb tu.
I així està sent. La tristor m’ha debilitat, fins al punt de ser tan vulnerable com una fulla caiguda a la tardor. Una petita fulla que es fa miques amb el pes dels records.
La notícia havia estat inesperada per tothom, sobretot per a mi. Un germà? La mare em va preguntar quin nom m’agradaria i, sense pensar-m’ho dues vegades, ho vaig dir: Josep. Igual com el fill major d’eixe matrimoni que vivia al final del carrer. Tenia 23 anys i estudiava a València, era una de les poques persones del poble que sabia llegir i escriure. Cada diumenge al matí venia a casa i m’ensenyava un poc de geografia, d’història o de números. I jo volia que el meu germà arribara a ser tan intel·ligent com ell ho era.
I si és una nena? Serà un nen. Bé, però si és nena, quin nom vols? No mare, serà un nen, ho sé. Així va ser, vuit mesos després, Josep estava als meus braços. Va nàixer abans del que s’esperava. Va ser un part difícil, perillós; la mare va quedar dèbil, i el nen va sortir amb el cordó embolicat al cos. Per sort, les veïnes van saber com hi havia que actuar, van ser ràpides. Tot va eixir bé.
I ara, anys després, pose punt i final a aquestes paraules. Mentre unes petites llàgrimes es fan camí a través del meu rostre, me n’adone que el record de Josep ha estat impossible d’oblidar. A cada nit el veig riure, jugar. Encara em desperte en escoltar els seus últims crits, com el temor es reflectia al seu rostre. Com la desesperació feia presonera la meua ment, com impedia qualsevol moviment. Qui m’assegura que no es podria haver fugit d’aquella tragèdia? Si la força no m’haguera abandonat, avui, podria seguir al meu costat. En canvi, els inevitables braços de la mort, me’l van arravatar. Sense que les meues pregàries pogueren evitar-ho, vaig ser testimoni de la injustícia d’aquest lloc que solem anomenar “la nostra llar”, la terra.
Fora, a l’altra banda de la finestra, el sol comença a amagar-se. El cel s’apaga a poc a poc mentre una xicoteta gota d’aigua cau sobre aquestes paraules, emborronant les lletres que, amb traços tremolosos, intenten ser el reflex d’un temps passat. Sent com la malaltia acaba d’apoderar-se dels últims racons del meu cos. Com em va deixant sense forces, com el món se m’escapa a cada alè. Tal vegada, avui siga l’última nit que puga veure o, tal vegada, la vida em regale altra alba.
Tamara Segarra Gamón

IES BERENGUER DALMAU de CATRROJA

2n BAT A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada