18 de març 2010

Des de la muntanya

Vaig nàixer el dia 17 de maig de 1911, en el poble de La Vilella Baixa, fill de Carles i Maria, i el menut de 5 germans. Quan vaig nàixer el part es va complicar i ma mare va morir, cosa que mon pare sempre m’ havia tirat en cara, que jo vaig matar a ma mare; no vaig tindre una infància gens fàcil, vaig tindre una vida plena de dol i de llàgrimes.

Vaig fer la meua vida al carrer i en casa del meu amic Martí. La mare de Martí era mestra i com que jo no rebia educació perquè mon pare no volia, la mare de Martí m’ ajudava i em va ensenyar a llegir i a escriure.

En les festes del poble de 1929, Martí va voler que l’ acompanyara a la revetlla. Jo mai havia anat a cap revetlla del poble ja que mon pare no volia, però com que ja era major de edat vaig decidir anar.

En començar la revetlla vaig veure una noia molt maca i li vaig preguntar a Martí per ella. Era Emma, una noia alta, prima, cabells castanys, i molt educada, era el pol oposat a tota la meua vida, a ella, els seus pares l’ estimaven molt i havia rebut molt bona educació, volia inclús ser mestra. Martí la coneixia, i em la va presentar. Li vaig demanar un ball i ella va acceptar.

Vam començar a ballar i vam gaudir de la festa com mai. Durant un any vam estar eixint i passant-ho molt bé. Ens vam enamorar. Va passar un any i vaig decidir anar a viure fora, però havia de dir-li a Emma que me n’ anava. Vam quedar al nostre lloc preferit, el pic de la muntanya que donava al poble, i allí li ho vaig dir:

  • Hola,Emma– la vaig saludar mentre li feia un petó en la galta com era habitual.

  • Hola Arnau!

  • Emma, mira t’ he cridat perquè vull dir-te una cosa, he d’ anar-me’n a viure fora, a un poble de València, allí buscaré treball i començaré una nova vida, allunyat de mon pare i dels mals records que gràcies a ell me du aquest poble, no ho puc suportar més.

  • Bé, em pareix molt bé, per a quan haig de tindre fetes les maletes?

  • No, Emma no ho has entès, me’n vaig jo sols, jo, tu has de quedar-te ací.

  • Jo no em quedaré ni aniré a cap lloc on tu no estigues present Arnau.

  • Emma ho faig perquè t’ estime molt, i tu has de quedar-te amb la teua família i seguir estudiant.

  • Seguiré estudiant però allà on vages tu, i de la meua família no et preocupes ho entendran de veritat deixa’m anar amb tu.

  • Està be ens n’ anirem demà, a primera hora, et pareix bé?

  • Perfecte.

  • Val, fins demà. Emma...t’ estime.

  • I jo Arnau...per sempre.

I així ens vam acomiadar amb una intensa abraçada per a seguir una vida junts fora del turment que jo sofria a casa.

Al dia següent vam arribar al poble on anàvem a quedar-nos per un temps, i allí vam començar una nova vida. Primer una família encantadora ens va deixar viure a casa seva perquè no teníem diners per a pagar-nos una casa pròpia.

Van passar els mesos i ja vaig trobar un treball en el camp i vam poder pagar una casa. Al cap d’ uns anys ja teníem 3 fills, Júlia, Mateu i Clara. Emma i jo els estimaven moltíssim.

Una nit, com qualsevol altra, quan anàvem a dormir, Júlia es queixava d’uns dolors molt forts en l’ esquena, no es podia menejar, van anar al metge i la cosa no tenia solució, Júlia es va quedar paralítica amb tan sols 7 anys. Va ser un colp molt dur per a nosaltres però vam tirar avant com vam poder.

Júlia era tan alegre que ens feia veure la vida d’ un altre color i fèiem la vida familiar com sempre, intentant amagar el dol que sentíem per l’ estat en què es trobava Júlia.

El 18 de juliol de 1936, va esclatar la guerra civil, i un dia quan estàvem tots a casa van tocar a la porta:


  • Vive ahí Arnau Llop?

  • Sí, soy yo.

  • Te vienes con nosotros al frente. Recoge tus objetos personales, nos vamos ya.

Amb gran dol, vaig deixar a tota la meua família enrere, i li vaig dir a Emma:

  • Tornaré prompte... ho promet, tingues cura dels nostres fills Emma, t’ estime.

I amb aquesta última paraula vaig pujar al camió dels soldats per anar a la guerra.

Cada vegada que hi havia un bombardeig Emma duia als nostres tres fills al refugi que hi havia en la plaça del poble allí estaven segurs.

Un dia de la guerra quan començava un bombardeig, els soldats van anar darrere d’ Emma i li van dir:

  • Señora, usted y sus hijos, tienen que irse de aquí, si no se van los matarán.

  • Yo no me voy de aquí, y mi hija Júlia que está discapacitada, que? No, yo no me voy.

  • Señora, escúchenos, suban usted y sus hijos al camión y a su hija paralítica la subiremos en la ambulancia que irá justo delante del camión, si no nos vamos morirán todos.

  • De acuerdo, vámonos.

Emma li va fer un petó a Júlia abans que la pujaren a l’ ambulància i va pujar al camió amb Mateu i Clara.

Quan anaven pel camí, va començar un bombardeig i van perdre de vista l’ ambulància. A partir d’ aquest moment no mai vam tornar a saber res de Júlia. En la meua absència, van cridar a hospitals, col·legis, tota mena d’ institucions que acollien les persones que havien eixit malparades per la guerra, donant les dades de Júlia i ningú sabia res d’ ella.

Uns mesos abans d’ acabar la guerra vaig tornar. Quan Emma m'ho va contar tot, vaig plorar i plorar fins quedar-me sense llàgrimes i vam seguir buscant la nostra filla però els resultats eren els mateixos, ningú no sabia res d’ ella.

La gent deia que ja faltava molt poc perquè la guerra acabara i Mateu, Clara i jo, li ho dèiem a Emma per a animar-la un poc, però ella sempre deia el mateix:

  • Jo no veuré com acabarà la guerra, el meu sofriment acabarà prompte.

Tant es així que quan tan sols faltava un mes perquè acabara la guerra, Emma va morir de patiment, de no saber res de la nostra filla.

Va acabar la guerra en 1939, i amb ella el patiment que va sofrir tot el món excepte el meu dolor per no saber on estava Júlia, ni si li havien fet mal o havien abusat d’ ella, el dolor de no saber res de la meua filla i de no poder gaudir de la companyia de la meua esposa.

Per oblidar els mals records, vaig tornar al meu poble d’ origen, La Vilella Baixa, amb els meus fills i allí ens vam instal·lar, em vaig retrobar amb Martí i ens vam abraçar intensament, ell em va dir que en la guerra mon pare va morir, encara que no va ser una notícia bona, la relació que tenia amb mon pare no era gens bona per la qual cosa no em va fer molt de mal, allí al poble ens vam instal·lar en una casa que vaig comprar perquè no volia anar a la de mon pare, perquè els records no eren gens bons.

I al matí següent, vaig anar a la muntanya on sempre anava amb Emma a veure com eixia el sol. Quan vaig arribar, tan sols vaig poder dir una cosa:

  • T’estime, per sempre.


Claudia Copoví Bort

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada