18 de març 2010

Una església amb forats

Avui és 23 de març de 1938. Me’n vaig, com tots els matins, a treballar al meu hortet que està només passar el riu. Aquest últim any les collites no han sigut molt bones, i em toca treballar molt dur per a tirar endavant i alimentar la meua família. Ma muller no treballa, es queda a casa vigilant la nostra filla, la Marieta; també tenim dos fills més, Pau, el mitjanet, prompte me l’emportaré a l’hort perquè ja comença a tenir els braços forts, i el meu fill major... del meu fill major fa dos mesos que no en sé res…


Baixant pel carrer Major, tirant cap a la plaça, de sobte, m’he creuat amb la Carmeta,que m’ha pegat una mirada tan plena de ràbia i d’odi, que no sé encara com no he caigut de cul allí mateix. Eixa mirada m’ha fet recordar moltes coses…

Quan va començar la guerra, no ens vam adonar, però l’avanç dels exaltats fou molt ràpid i fa aproximadament mig any van arribar ací, al nostre poblet. Vaig tenir la sort de caure en gràcia als oficials que estaven al càrrec del batalló que es va instal·lar al poble, el capità Pelaez i el capità De La Vega.


Molts dels veïns eren republicans, a mi si us dic la veritat m’era indiferent, tampoc entenc jo molt d’aquestes coses… per això, que per protegir la meua família, vaig començar a fer favors als oficials. Al principi no tenien molta importància, però un encàrrec que vaig haver de fer, encara el tinc clavat al cor.


Em demanaren que els donara una llista amb els noms dels veïns que tenien idees contràries a les seues! Vaig haver de vendre molts que abans eren amics meus… i del que mai m’olblidaré serà de les cares amb què em van mirar les dones d’aquestos després de vore com apresaven els seus marits. Unes cares plenes d’angoixa, de por i d’odi…sobretot d’odi, com aquella amb què m’havia mirat la Carmeta minuts abans... ¡Però era necessari, havia de fer-ho!, d’això depenia la meua família. Encara tinc gravat a la ment el soroll de les bales en ser disparades pel batalló d’afusellament, que travessaven els cossos d’homes i xiquets que a cos descobert afrontaven el destí que jo els havia marcat…dels plors de les dones amb els cossos dels seus marits i fills a sobre les faldes…


Des de llavors, no he pogut tornar a mirar la façana principal de l’església major, on estan encara els forats de les bales perdudes, sense rumb, disparades contra una gent que no tenia cap culpa del que estava ocorrent; i on encara hi havia algunes taques de sang…

Vaig fer tot el que estava a les meues mans per defensar la meua família i, així i tot, no ho vaig aconseguir…després d’un contraatac de les tropes republicanes, l’esquadra nacional va quedar molt mermada, i necessitaven més gent. És van endur el meu fill i altres joves inexperts, encara quasi infants, i destinats a morir… Pobre Miquelet, on deu ser?, em pregunte tots els dies. No sabem res d’ell des de llavors, si estarà viu o, per contra, si per desgràcia, estarà mort i mig enterrat per altres cossos ensagnats en una d’eixes fosses comunes, on van a parar molts dels soldats morts, sense nom, condemnats a seguir allí ocults a les seues famílies, sense que aquestes els puguen rendir cap comiat.


No sé si és la barreja d’un sentiment de tristesa i culpa, o la nova sensació d’impotència que s’apodera dels meus sentits i m’impideix pensar amb claretat, però l’única eixida que trobe és seguir endavant, esperant i resant, perquè açò acabe prompte…


Manu Cerisuelo (IES PROFESSOR BROCH I LLOP)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada