Després d'una llarga absència

Em dic Lola i tinc 11 anys.Visc a Vila-real en una caseta del carrer Ermita. A casa som sis persones: el meus pares , les meues germanes i el meu germà més menut . Mon pare treballa collint taronges a l’hort i ma mare treballa en un magatzem de taronges i, com que jo sóc la major, em toca dur el meu germà de tan sols tres mesos perquè la meva mare li done de mamar. Quan ací a Vila-real són les festes de Sant Pasqual , vénen els meus oncles des de Barcelona per a celebrar-les amb nosaltres. En aquestes festes fem bou pel carrer, xulla , focs d’artifici , paelles , ofrenes, misses , tenim fira etc . Als meus oncles, sempre que vénen, els fa molta il·lusió que els homes del poble passen la vaca per dintre de ma casa. Ells li diuen a ma mare, que es diu Dolors,

-Dolors, aparta tots el mobles i fes-los a un costat, que volem que els homes del poble passen la vaca per ací dins.

Jo visc en un lloc prou cèntric del poble, on hi ha la vila per on passa el bou i les vaques. Els meus veïns són molt amables, els que tinc a la meua dreta són els Girona i a la meua esquerra són els Poré, si necessites alguna cosa els la demanes i te la donen. En canvi, la família que viu al costat d’un terreny que té mon pare, i on solem anar a jugar, és molt diferent a la nostra. En aquesta casa viuen el pare , la mare ,i un xiquet que té la meua edat o algun any més, el cognom de la família crec que és Castell. Encara que sembla que viu poca gent , aquesta casa sempre està plena de persones . Entren constantment homes i dones amb unes vestimentes molt estranyes i amb un símbol que té dibuixat una corbella i un martell o una rosa vermella.

Un dia, mentre estàvem jugant en aquell trosset de terra que tenia mon pare, aquella gent tan estranya vingué a dir-nos que ens n’anàrem, que aquell lloc no era per a jugar els xiquets . Com que ens espantàrem molt, ens n’anàrem cap a casa.

No molts dies desprès d’aquest succés, metre tots estàvem menjant la típica xulla de festes en família, trucaren a la porta unes d’aquelles persones estranyes que entraven aquella casa dies enrere. Quan entraren digueren :

-Queden arrestats Pere Sifre i Ximo Albiol!!

Pere era mon pare i Ximo el meu oncle , jo no sabia el que passava, estava un poc espantada. Ma mare, només va veure que s’enduien mon pare i el meu oncle, es va ficar a plorar i em digué que m’emportara al meus germans a les habitacions.

Després de tot açò no tornàrem a veure el meu pare i el meu oncle.

Han passat 3 anys i mon pare i el meu oncle encara no han tornat . La meua casa està com la va deixar el meu pare abans que se l’endugueren.

En aquest període de temps jo em vaig tornar tota un dona tots m’ho deien. Un dia anant-me’n cap a les classes de costura, vaig veure una furgoneta molt estranya que entrava a la plaça del poble, vaig escodrinyar una mica i em vaig adonar, que de dintre d’ella baixaven el meu pare i el meu oncle. Quan els vaig veure vaig anar correts cap a ells, i els vaig abraçar com si no volguera separar-me’n mai més. Vam anar cap a casa. Quan ma mare obrí la porta i va veure mon pare, es posà a plorar i el va fer passar a casa. Quan ja van passar uns dies i el meu pare estava més tranquil, el meu germà menut, li deia que li contara el que havia fet per a escapar d’aquells senyors que volien matar-lo i ell va començar a contar-nos el que havia fet :

-Començava la tardor , les campanes de l’església no sonen perquè han desaparegut, en un racó de aquesta construcció estava jo Pere Sifre , un personatge camuflat per l’escombraria, que romania immòbil i asustat quan de repent sonen els tacons arrimant-se a mi molt a poc a poc .

Al moment trobe que un tub de ferro rovellat i amb un fort pudor a pólvora s’arrima al meu cervell i empleant una força bruta sense sentit me fan alçar de terra , propinant-me uns colps en tot el cos i surtin-me morats fins en el dit gros del peu dret , fins que perd el coneixement.

Quan em recupere, la memòria perduda per l’amanida d’hòsties rebuda, em trobe reduït en un quarto brut , ple de rates caragoleres mortes i rodejat de gent am un aspecte molt paregut a mi fins i tot pitjor que jo.

Una vegada passada la nit, plorant , resant i sense poder tancar els ulls, em fan sortir junt a hui persones més , desconegudes però amb la mateixa pinta de gos perdiguer ple de puces i sortint de la fonda del dimoni.

Tot pareixia perdut , estàvem recolzats a la paret amb la vista tapada per un mocador ple de merda, però de sobte, rebent empentes, em van separar del grup de la mort i durant tres minuts que van parèixer tres hores em van conduir davant la presència del seu cap , vestit amb una camisa elegant, possiblement cosida a medida per un sastre reconegut de la capital i coberta per tota classe de barres i estrelles.

Pujant la vista, i en arribar a l’alçada dels ulls del coronel, vaig reconèixer Pasqualet, antic amic de quan era jove. Anàvem a la mateixa escola, compartíem els colps produïts per la vara de Don Cipriano i furtàvem melons al mas de Pepet Castanyes altes. Sense dubte va ser molt positiu que, feia molts anys, vaig eixir en la seva defensa perquè dos gitanos van voler trencar-li la cara a Pasqualet , ara el coronel Pasqual, encara que el que va passar va ser que ens la van trencar al dos .....

Gràcies a aquesta aparició de Pasqual el meu pare i el meu oncle van tornar a casa amb nosaltres i estàvem una altra vegada tota la família menjant la xulla tradicional de les festes de Sant Pasqual.

CELINA GOTERRIS