18 de març 2010

Només una nina

Eren les cinc de la matinada quan l’aviació nacional començà a bombardejar Tales. Un gran soroll va sonar al pic del Monti. De cop s’alça espantada, va guaitar per la finestra que donava a la muntanya, i com si de focs artificials es tractara, l’artilleria nacional esclatava contra les defenses republicanes, ubicades, pel que es va passar a anomenar, Front de la Serra Espada.


Tota la família es despertà sobresaltada, adonant-se que l’artilleria s’apropava al poble, i ràpidament anaren agafant roba, menjar, matalassos... tot el que per a ells resultava necessari. Enmig de tot el tràfec ella decidí agafar el seu objecte més volgut, la seua nina de cartró, l’únic joguet del que podia gaudir i que més s’estimava. Mig d’amagat van fugir cap als afores del poble, pensant que allí no caurien bombes. Després d’una estona caminant entre soldats republicans, una gran explosió es sentí molt a prop, decidiren córrer a una casa de llaurador que tenien al Barranc d’Ain.


Passada la nit, continuaren les explosions, i decidiren fugir cap a Sogorb amb els soldats republicans que estaven de retirada Pel camí van anar lliurant-se poc a poc de la gran majoria dels objectes que havien agafat abans d’eixir de casa. Una vegada en Sogorb van trobar amb més gent del poble, que com ells havien decidit fugir. Passats uns dies a Segorbe, foren evacuats cap a Valencia amb un camió militar, ja que allí no eren constants els bombardejos.


Una vegada a València, la nena s’adonà que ella havia perdut el seu objecte més volgut, la nina. Durant eixos dies, mentre els majors es preocupaven per la situació, ella , que només tenia cinc anys, no feia més que plorar i preguntar-se per la nina. Mentrestant la vida seguia al carrer Russafa, on la família fou reallotjada en una casa d’uns desconeguts, que fugiren d’alli per la guerra. Poc a poc es van trobant amb coneguts del poble. Quina seria la sorpresa quan van vore a una coneguda del poble que no tenia braços, ja que fou ferida en aquella gran explosió que van sentir quan fugien per la muntanya. La bomba que caigué va matar a alguns veïns del poble i al seu fill que ella portava als seus braços.


Poc a poc es van fer a la vida en Valencia. Son pare treballava a uns camps a la part de darrere del carrer Russafa. Allí en un soterrani tenien a un capellà amagat, ja que els revolucionaris republicans els perseguien per matar-los . Els bombardejos queien de tant en tant sobre Valencia, però ací al contrari que a Tales,sí que hi havia refugis antiaeris. El més proper es trobava situat a la plaça Emilio Castelar, actualment plaça de l’Ajuntament.

Després de nou mesos a Valencia, finalitzà la guerra, i decidiren deixar la vida de València, per tornar cap a Tales i refer la vida, on la van deixar la nit que les bombes il·luminaren el poble. Eixiren de Valencia amb un carro tirat per mules.En ell transportaven, apart de persones, conills i gallines. Una vegada arribaren al poble, no era com l’última vegada que el van vore. La majoria de les cases eren saquejades o derruïdes per les bombes, i quan arribaren a l’antiga casa se n’adonaren que un projectil havia caigut dins, i s’adonaren, que si no hagueren fugit, possiblement ara no estaria contant aquesta història.


Després d’uns anys passejant pels cèntrics carres de València, en un antiquari del carrer Colom trobà, una nina idèntica a la que va perdre aquella nit. Fou una alegria molt gran per a ella tornar a trobar-la... Per a ella la guerra acabà aquell dia. Han passat els anys i aquella xiqueta que tenia cinc anys ara en té huitanta , i encara, desprès de setanta cinc anys, aquella xiqueta encara recorda la nina que va perdre aquella nit.


CARLES LLORENS (IES PROFESSOR BROCH I LLOP)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada