L'ESPERANÇA ÉS L'ÚLTIM QUE ES PERD

L'ESPERANÇA ÉS L'ÚLTIM QUE ES PERD!!!!!!!!

Finalment Alex anava a empendre una altra vida allunyat de tots aquells que tant l'estimaven i l'havien protegit. Havia arribat l'hora de pujar a l'avió que el portaria fins al Regne Unit. El viatge es va fer un poc llarg, però com que anava en primera classe a penes es va cansar.
Per fi va arribar a Londres i ràpidament es va traslladar a la residència on havia de viure. Allà, la secretària li va indicar quina anava a ser la seua habitació. Poc després hi va arribar el seu company, que en veure Alex es va espantar.

-Excuse me, who are you?
Alex es va alçar d'un bot del llit i li va respondre:
-I'm Alex and I will be your new room mate!
El xicot es va quedar estranyat però poc després van començar a parlar i Alex va descobrir que el seu company era valencià i que per tant no calia usar l'anglés per a comunicar-se entre ells. Una vesprada, Alex ja havia acabat d'estudiar i va decidir anar a fer una volta per Londres.
Mentre anava caminant va sentir una veu molt dolça i fina que venia des de darrere:
-Perdona, t'ha caigut la cartera!
Alex es va quedar molt estranyat perquè aquesta veu li havia parlat en valencià.
-Moltes gràcies!- va respondre ell, i de seguida va reconéixer una antiga companya d'escola, Alba. Alex es va impressionar tant en veure-la allí que es va quedar sense paraules.
-Ja sé que açò és molt estrany, per a mi tambè ho és, Alex! T'he conegut de seguida. La teua forma de caminar és inconfusible. Alex mentre tant no podia parlar, encara es trobava molt impressionat, tant per la seua presència en aquella ciutat tan lluny de València com per la seua bellesa, que amb els anys havia millorat notablement.
-Encara no m'ho puc creure! Que fas ací?- va aconseguir dir el jove després d'una estona. Van passar uns minuts i després de prende un bon café començaren a parlar. Ells dos havien sigut parella quan eren més menuts però la seua relació havia estat impossible. A banda que eren molt menuts -sols tenien 15 anys-, eren molt diferents.
Alex era fill d'un important advocat i ella era d'una família humil i aleshores quan el pare d'Alex ho va saber de seguida va fer tot el possible perquè ho deixaren, i ho va aconseguir.
Els dos jóvens van decidir sopar junts i a mesura que avançava la nit, tenien més confiança l'un en l'altre.
Quan van acabar de sopar, s'animaren a passejar els dos junts i, sense adonar-se'n, Alex li va agafar la mà.
-Alex, com hauria sigut la nostra relació si el teu pare no ens ho haguera impedit?
-No ho sé , però vull que sàpies una cosa -Alex va parar de caminar i la va agafar de la cintura-. Mira, jo sé que nosaltres érem més menuts i que en aquell moment la nostra relació no podia ser. Però des d'aquell últim dia que vam estar junts, jo no he estat amb cap altra xica...
-De veres? Mai m'ho hauria imaginat. Doncs jo vull que sàpies que des que em digueres que ja no ens podríem tornar a veure jo no he volgut saber res de cap altre xic!
Els dos es van fer una forta abraçada i Alex va acompanyar Alba a casa. Quan anaven a despedir-se, Alex li va fer un petó i ella li va correspondre amb un altre.
A partir d'aquell moment la relació entre els dos era cada volta més sòlida i ells estaven molt units, tant, que Alex va abandonar la residència on es trobava i es va traslladar al pis d’Alba.
Així estigueren durant els dos anys últims de la carrera d'Alex… Però passats aquestos anys Alex havia de tornar a València i Alba decidí tornar-hi també. La parella parlà d'aquest tema i Alba li va preguntar què seria d'ells.
-Tornarem com a parella o com uns simples amics que s'han trobat en l'aeroport i han tornat junts a València?
Alex no va saber contestar la pregunta i la xica, amb les llàgrimes als ulls, va agafar l'abric i se'n va eixir de casa.
Va arribar l'hora de tornar i tots dos van pujar a l'avió. Quan estaven arribant a València, Alex li digué:
-Alba, et vull com mai he volgut a ningú més!
Ella el va mirar i li va respondre:
-Ja! Si tant em vulgueres no t'avergonyiries de mi i els diries als teus pares que sóc la teua nóvia i que ens volem.
Alex va baixar de l'avió i allí va trobar tota la seua família. Alba també en va baixar, va agafar les seues maletes i va començar a caminar cap a la parada de taxis mig plorant. Quan ja anava a pujar al cotxe va escoltar:
-Alba! No te'n vages! Recordes que em vas preguntar si tornaríem com a parella o com uns amics que s'han trobat a l'aeroport? Doncs has tornat a València com a la dona que vull tindre al meu costat, com a la xica que més he volgut i voldré sempre! Alba, et vull.

Juanvi Prats (IES Dr. Faustí Barberà, 2n Batx B)