7 de març 2010

Hi havia quasi un milió de les antigues pessetes soterrat allà baix...


Durant la guerra civil València era partidària del partit Republicà. Tothom vivia en un caos constant. Volaven peus per ací i cames per allà. La gent corria cames ajudeu-me per poder escapar dels franquistes i poder sobreviure...
El meu avi era conscient de com de complicat s’estava convertint allò de viure i sabia que alguna cosa havia de fer si volia seguir amb vida. Aquell món no li feia pas el pes però no podia renunciar a ell, tenia una família que havia de protegir.
S’havia d’arriscar pels seus i tenia decidit com fer-ho. Una matinada fosca i humida amb llanterna a la mà i el cor encongit va sortir de casa. Ell i Antoni havien estat amics des de feia tants anys que no podia pas creure com seria capaç de trair-lo. Havia estat un home afortunat perquè malgrat la dolenta situació conservava la seva petita fortuna però no per això mereixia el que tan disposat anava a fer-li el meu avi, que es negava a rebre la mort amb els braços oberts.
Els carrers feien olor a mort i a derrota, la victòria imminent dels feixistes i la desesperació del poble valencià es podien palpar amb les mans. De camí a casa d’Antoni, el meu avi s’amagava de la vigilància franquista i tremolava de por i tristesa. Buscava un altre pla alternatiu, però una vegada arribà a casa de qui havia estat fins ara el seu amic sense cap altra solució en ment va decidir que havia arribat l’hora. Seria ràpid. Sabia on Antoni guardava els seus calés. Solament havia d’entrar, agafar-los i sortir corrents. I així ho va fer. De nou als carrers de la misèria i la brutícia, amerat de suor i culpable com mai s’havia sentit, va tornar a casa el més ràpid que va poder. Duia diners suficients per comprar menjar, construir un petit refugi on ell i la seva família estarien segurs i començar una nova vida. Però no ho podia fer tot l’endemà i per això, quan va arribar a casa, en el seu petit jardí feu un clot profund on va guardar les tres quartes parts dels diners i la seva medalleta d’or que tant s’estimava.
Però fou un home desgraciat i sense sort tota la vida i ara no podia ser d’altra manera. La seva il·lusió per poder salvar la seva família es va veure truncada aquella mateixa nit. Una bomba va caure just a casa. L’únic supervivent fou mon pare; els avis i els oncles van morir.
El passat 19 de febrer em van cridar de l’Ajuntament. Estaven construint nous edificis a la zona antiga de València i quan excavaven van topar amb alguna cosa que deien que em podia pertànyer. Em van dir que havien trobat una cadeneta d’or amb el nom del meu avi i que junt amb ella hi havia quasi un milió de les antigues pessetes soterrat allà baix.
Alexandra Almarche i Fuster
IES BERENGUER DALMAU de CATARROJA


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada