5 de març 2010

L'arpa anarquista

El dret és per a cadascú la facultat d'exigir dels altres el respecte a la dignitat humana en la seua persona”. Paraules de Proudhon, un dels pares de l'anarquisme. Anarquisme... Quan ho pense encara se m'escapa un somriure tremolós. Però és increïble que aquesta afirmació es puga veure corrompuda tantes vegades en tota una vida. En tantes altres vides.
Sóc Jaume. Vaig nàixer el 20 d'agost de 1927, el mateix dia que ma mare va morir. Mon pare no em culpava. Era l'amo d'una taverna al barri del Carmen. Vivíem en un xicotet pis dalt de la taverna. No era gran però vivíem bé. Deu anys hi vaig passar, enamorat perdut de la filla de Fina, la cuinera de la taverna. Anna li deien. I podríem dir que el meu primer amor sense dubte. Tots els dijous a la nit em quedava a casa sol ja que sempre hi havia a la taverna una reunió al voltant de coses que no entenia.

Així van passar els mesos i amb ells els anys. Jo amb quasi deu. I de cop i volta, tot va canviar. Com quan un terratrèmol estén la por, la destrucció i la mort a una ciutat, així va arribar l'alçament dels nacionals, el temor als ulls de mon pare, el nerviosisme, les mirades a través de la cortina, els plors de la Fina, la carta del seu cosí de França, la por per l’ Anna, la problemàtica del francès, els bitllets de tren i la meua tristesa. Anna a França i jo atemorit pel meu pare. M’ho va contar tot. Qui eren eixos homes que venien a la taverna. Què era el que estava passant. I què era el que ell pensava. A-nar-quis-me. Aquesta paraula entrà amb força a la meua vida. Deu anys, amb la primera decepció amorosa, i amb un pare buscat pels insurrectes. Jo no entenia res del que deia el tal Bakunin, però em contagiava de la fermesa de mon pare.
Temps de cabòries i arribada d’un nou terratrèmol que colpejà la meua consciència per sempre. Mon pare decidí anar a la guerra amb una de les milícies confederades anarquistes. Canvià el fill pel fusell. No el culpe. Com tampoc culpe a Joaquim l’arpista. Era amic de mon pare. Ell va ser el meu segon pare. Em va educar en nom del primer, que segurament va caure mort defensant la nostra llibertat.
Tothom que coneixem ens aporta alguna cosa per xicoteta que siga. Joaquim m'aportà la música. L'amor per l'art, per l'arpa i per l'anarquisme.
El franquisme arribà a València amb la foscor d'una tempesta gris. Joaquim va decidir que m'exiliara abans de cridar més l'atenció. Ell es va quedar perquè “la lluita continua”.
Allí coneguí l'amor de la meua vida. Cabells rossos, ulls blaus intensos, galtes roges. Juliet. Harpo em deia, per l'arpa. L'humor britànic...
Londres és ma casa. Com també ho és València. Guillem, el meu fill hi ha anat un parell de vegades. Supose que haurà canviat. I pense en Anna i en Joaquim. Vides truncades que poc a poc s'apaguen i deixen pas a d’altres de més noves com les estreles, que mantindran una funció en un tot, com les notes musicals en un pentagrama.
Roberto Ramiro López
IES BERENGUER DALMAU de CATARROJA
2n BAT B

2 comentaris:

  1. M'agrada molt!
    Una intruducció i un final, impresionants jeje.

    ResponElimina
  2. Felicitats! És preciós.

    ResponElimina