17 de març 2010

Veïns

Jo, una xiqueta de tan sols 10 anys vivia amb els meus pares en una masia en un lloc perdut en la muntanya. Era la penúltima de nou germans: cinc xics i quatre xiques.

La meua feina era principalment treballar al camp, llavar i escurar a casa, cuidar la meua germana menuda de dos anys que no parava cap amunt i cap avall per dins de casa i, si tenia un poc de sort, la mare se m’enduia al mercat del poble per comprar menjar o roba.


Normalment, a casa n’érem cinc dels onze que hi vivíem en total. El pare sempre estava treballant fora, mai havia sabut molt bé en què. El major dels germans se n’havia anat a no sé quin poble per a treballar, l’altre a fer-se cura a no sé quin altre poble, la germana major ajudava en les feines d’altres cases... En fi, que a casa sempre estàvem la mare, el meu germà Carles de quinze anys, la Marta, de divuit, Carme, la més menuda, i jo.

Els nostres veïns eren quatre a casa: els pares, la xiqueta que segurament tindria la mateixa edat que jo, i el fill que no seria molt més gran. La filla no era del tot normal, al meu parèixer. De fet, jo crec que en aquella casa ningú ho era.


I això que només eren quatre a casa és un poc discutible, ja que sempre estava plena de gent. Alguns sempre duien roba de feina, eren ells qui treballaven als camps i anaven a comprar al mercat ells també. Però en aquella casa també entraven molts homes de tant en tant, tots molt pareguts i tots duien el mateix escut una mica estrany i una espècie d’àguila dibuixats en les seues camises. Allò devia ser part d’un joc o alguna cosa pareguda, però no sabia ben bé quina classe de joc era i sempre havia tingut curiositat a descobrir-ho. Aquella família devia tindre molts diners, pel nivell de vida que duien tots allí.

Si podia, sempre m’escapava pel bosc a explorar coses noves i llocs nous per a divertir-me un poc, i imaginar com seria la vida amb tants diners, amb vestits de gala molt elegants, sense tenir necessitat de treballar tant per a poder menjar, coneixent molta gent important... I sempre somiava a casar-me amb el xiquet que vivia a la casa del costat. Era un xic molt templat, de cabells castanys, d’ulls blaus, alt i prim, però mai volia jugar amb mi perquè els seus pares no li deixaven arrimar-se a la nostra casa. Jo no sabia per què.

Un dia vaig guaitar a la finestra d’aquella casa per si el veia, però res. El que vaig veure van ser tots els homes que entraven a la casa, reunits, amb molts plànols sobre la taula i tots amb l’àguila dibuixada. Allò devia ser l’explicació del joc aquell tan estrany, però havia de ser molt divertit perquè se’ls veia a tots molt concentrats en allò que estaven escoltant i mirant. Jo no entenc perquè es van enfadar tant quan em van veure guaitant a la finestra, si jo només volia saber com es jugava.


Era diumenge, tota la família estava reunida a casa per a dinar tots junts. Tots rèiem i estàvem feliços per poder-nos reunir una altra volta després de tant de temps separats. De sobte van tocar a la porta, es van sentir quatre colps forts i després algú va dir: “Senyor Pasqual Delgado, òbriga la porta immediatament!”. El pare va eixir i va ser arrestat per dos homes molt grans i forts amb aquella àguila a la camisa. Aleshores vaig començar a riure. Tot formava part d’aquell joc dels veïns i volien que la nostra família també participara.


Els meus germans em feren callar immediatament i aleshores vaig poder observar que els majors estaven tristos i la mare plorava molt contemplant l’escena. Allò no era cap joc.

Va anar passant el temps, setmanes, mesos, anys... I la casa seguia de la mateixa manera que la va deixar el pare. Tots treballàvem en les mateixes coses que abans, però tots ens havíem fet més majors, ningú havia tornat a veure el pare, tots estàvem tristos, sense notícies d’ell. Qui sap on estaria ara...


Per fi, després de tants anys em vaig decidir i li vaig preguntar a la mare per què s’havien endut el pare tan repentinament. Era un bon home, mai discutia amb ningú, sempre es reia, ens contava moltes històries de quan era jove i ens divertíem molt amb ell.

La mare es posà a plorar desconsoladament i em va dir que ja era prou major per saber el que havia passat. Aleshores tenia uns 17 anys i ja estava preparada. Entre plors vaig aconseguir entendre el significat d’algunes paraules com la guerra, republicans, els veïns, però no ho vaig saber relacionar.

Quan ja es va calmar m’ho explicà bé: el pare formava part d’un partit polític de la República. Com que vivíem al camp no ens vam assabentar de res, però la guerra va esclatar. S’havia produït un colp d’estat i els franquistes instauraren una dictadura en guanyar la guerra. Durant els tres anys que va durar la guerra van haver-hi molts morts i detesos, i el pare era un d’ells. Molts van morir ofegats, o víctimes dels bombardejos, o assassinats en la seua pròpia casa davant de la seua família i moltes barbaritats com aquestes.


El pare va ser un home molt valent que lluità per allò en què creia i ho va fer fins a la mort.



Elena Bisbal Ortells (1r BATX.) IES PROFESSOR BROCH I LLOP

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada