IES L'Om de Picassent

Gràcies, gràcies per estar amb mi

Sempre s’ha dit que les iaies som com unes mares per als nostres néts. Nosaltres ens dediquem a ells durant els últims anys de la nostres vides.

Em diuen Alícia i vaig cuidar la meua néta durant la seua infantesa. La meua vida ha estat marcada per la tragèdia. Tan sols quan tenia tres anys, el meu pare va morir. En aquell temps la figura paterna era molt important, era la que portava els diners a casa. La mare, en morir el pare, va haver de posar-se a treballar per poder portar-me avant. Aquella època va ser molt dura per a les dues. Els meus cinc anys no m’impedien adonar-me’n de cada cosa que passava, i és que sempre m’han dit que he sigut una xiqueta molt avançada de pensament.

Els anys van anar passant i el record del meu pare sempre ha estat al meu cor. És clar que no recorde quasi coses d’ell, però la meua mare cada nit em contava un conte que sempre acabava amb la mateixa frase: En memòria del teu pare, que tant ens va voler. Això deixava entreveure l’admiració que  sentia per ell.

Poc temps després vaig començar l’escola i ahí va entrar una persona molt important a la meua vida, la meua iaia Carme. Ella es va encarregar de cuidar-me durant el temps que la mare treballava. A poc a poc, vaig anar adaptant-me a una rutina on deixava enrere fets passats tristos que m’impedien avançar.

Els dies passaven sense adonar-me’n. Ara ja tenia divuit anys. Diuen que, a partir d’aquesta edat, la gent comença a fer-se independent. La idea de viure sola va sortir del meu cap i vaig decidir deixar la mare vivint amb la iaia, que la pobra estava malalta i ningú podia cuidar d’ella. Em vaig convertir en la font d’ingressos de la casa, la meua mare ja no podia i vaig haver de posar-me a treballar alhora que estudiava.

Quan tot pareixia anar millor, la mort de la meua iaia em va sorprendre. Em vaig quedar sense aquella persona tant important que quant més necessitava sempre havia estat ahí. No podia deixar de sentir-me culpable, ja que sense voler les havia deixat un poc apartades per les noves inquietuds que m’envaïen. Una n’era el meu nòvio Joan.

La mare es va anar fent major i, per les meues obligacions, no podia veure-la cada dia. Poc després em vaig casar amb Joan i, fruit del nostre amor, va arribar una de les coses que més vull d’aquesta vida, la meua filla Joana.

Diuen que sempre que et fas major i no pots cuidar els fills recorres a la mare  i, altra vegada, no podia faltar la meua. Estava segura que tractaria Joana d‘allò mes bé, igual que a mi la meua àvia en el seu temps.

Els anys passaren i, gràcies als estudis que les beques m’havien oferit, vaig poder guanyar-me la vida amb un sou prou acceptable, almenys per portar la meua família avant. Quan la meua filla tenia vint-i-tres anys, la meua mare va morir. Joana va sentir molt la mort de la seua àvia, perquè havia sigut una mare per a ella.

Joan i jo vam seguir fent la nostra vida fins el dia que Joana ens va avisar que es casava amb un amic seu de tota la vida i, pocs mesos després, ens donaven la notícia que estava embarassada. Ara em tocava a mi fer de iaia, una funció que feia temps que desitjava. Em vaig quedar molt malament quan la meua va morir i volia demostrar a la meua filla i a elles, que des del cel ens miren, que estic penedida d’allò que vaig fer.

Els anys van anar passant i la meua néta Clara es va anar fent major. Tots els dies els passava amb ella mentre la  filla i el gendre treballaven. Per a mi era com una filla, li preparava el desdejuni, la portava al col·legi, li donava el berenar i, el més imporant, compartia amb ella uns moments que no podré oblidar mai.

A Joan i a mi la vellesa ens va arribar i, a poc a poc, vam anar perdent les ganes de fer coses. Clara es va anar fent major. Va començar a sentir aquell interés que tenia jo quan volia independitzar-me i sortir d’aquella casa que m’havia acollit i cuidat des de la meua infantesa. La meua filla em comentava allò que li preocupava i, quan em va dir que Clara es volia independitzar, el cor em va fer un esclafit. Les visites a la nostra casa van anar disminuint i la meua preocupación augmentava. No advertia que estava oblidant els seus avis, aquelles persones que l’havien cuidat des de menuda? Però tot açò em feia preguntar-me què veia d’estrany en una cosa que jo mateixa havia fet temps enrere.

Allò em va portar a tindre molts calfaments de cap. La vellesa m’envaïa i no tenia temps a perdre. Joan va morir poc després i per a mi això va ser un colp molt fort. Veia que la vida s’esgotava i la meua néta tan sols telefonava unes quantes vegades al mes per vore com em trobava. A la fi dels anys noranta la meua vida es consumia. Em sentia atrapada al llit sense poder moure’m i, el més important, sense poder anar a buscar la meua néta .

Aquella negror que m’omplia va tindre un exclafit de llum quan un dia gitada al llit vaig notar una mà càlida que acariciava la meua. Em vaig sentir sorpresa perquè no sabia de qui era aquella pell fina i suau. Decidida a saber qui era, vaig obrir els ulls i vaig vore uns ulls blaus que m’encisaren: eren els ulls de la meua néta Clara.

Havia vingut a vore’m, per fí, després de tant de temps. Ella s’excusava dient que té una vida molt ocupada que li impedix fer allò que desitja. Entre excuses i laments, em vaig adonar que la meua filla també seia al costat d’ella. Allò em resultava un poc estrany, però de seguida intuí què passava. Els últims minuts de la meua vida estaven allí, al costat de la meua néta i la meua filla, les dos persones més importants de la meua vida.

No vaig poder dir-los molt perquè sentia una opressió molt forta al pit, tan sols: Gràcies, gràcies per estar amb mi.

Sara Escudero 1r Batxillerat