14 de març 2010

IES L'Om de Picassent

En 1980 ma mare , Ruth, exercia l'advocacia per la seua gran intel·ligència i la gran influència que suposava pertànyer a la família Monleón. En aquell moment va conéixer mon pare, Lluís, propietari d'una botiga de mobles rústics de Madrid. Un dels seus clients, després d'emportar-se una gran quantitat de mobles (tots d’un gran valor), es negava a pagar-los, i Lluís no estava disposat a perdre tants diners per la qual cosa va recórrer a un advocat, ma mare. Sense dificultats, Ruth va aconseguir que el client morós dipositara la quantitat requerida a mon pare.

I des d'ací comença la meua història... Els meus pares al poc de temps van començar a conéixer-se millor i es van formalitzar en una parella feliç que no va durar més de huit mesos. Ma mare continuava treballant com a advocada fins que un dia va perdre un dels seus casos , causant-li una forta crisi que no va arribar a superar. A tots els
va fer creure que es trobava bé i no demanava ajuda. El seu estat va empitjorar fins a tal punt que un dia, sense més, va decidir separar-se del costat de mon pare i el tirà de casa amb totes les seues propietats. Ruth estava embarassada, però mai va arribar a dir-li-ho
a Lluís.

La meua infància no ha sigut molt agradable, sempre era la mateixa rutina. Ma mare cada vegada estava més desconeguda. A mesura que he anat creixent, me n'he adonat que la meua vida no ha sigut normal. Com a conseqüència mai he pogut encaixar amb els altres, d'ací que sempre he sigut la rareta a tots els llocs que he anat.

Quan ja tenia 13 anys mon pare va saber de la meua existència i va voler tindre la custòdia compartida. Però ma mare mai li la va concedir. Es van fer molts juís, però ella sempre va guanyar per les seues influències familiars.

Mon pare en certes ocasions va vindre a veure'm d'amagat i em donava regals , a més, em va comentar que ara era casat i tenia una altra família.




Al cap d'un temps jo em vaig imposar a ma mare i vaig decidir que podia veure mon pare i els meus germans sempre que volguera. Però el pitjor estava per vindre. Ruth, sense poder suportar les meues paraules, em va amenaçar a llevar-se la vida. Jo vaig pensar que seria una estratègia per a espantar-me, però no va ser així. Quan em disposava a eixir per a trobar-me amb mon pare, vaig trobar Ruth amb les venes tallades i molt dèbil. Vaig perdre la noció del món, només m'importava salvar-li la vida a ma mare, al cap i a la fi, ella no era culpable de la malaltia que tenia.

Actualment amb 22 anys seguisc en la mateixa situació, sense poder veure mon pare i disfrutar de la companyia dels meus germans. En canvi, ma mare va de mal en pitjor, ara no escolta ningú i el seu tractament mai el complix. Malgrat això, tinc esperances que tot anirà a millor, però no sé com afrontar la situació , ni què m'oferirà el futur...

Ana López Espinosa 1r Batxillerat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada