Canyamel
La meua mare sempre em parlava de la meua iaia, com si fos una heroïna d’aquella època, una dona treballadora des de ben menuda, i que entre altres quefers es va dedicar quan era menuda a criar bous al corral de sa casa.
Un dia, asseguts davant la llar de la caseta de camp dels meus iaios, em va sorgir un dubte i li vaig preguntar a la meua iaia el perquè li deien de malnom a la meua besàvia Paca la del bou. Ma mare i la meua iaia em va contar una història de la vida de la meua besàvia:
La meua besàvia va ser la primera dona que tenia un bou a sa casa, un bou que arribava menut i que s’havia de criar en el corral de la casa. Tots els dies havia de donar-li de menjar i a les vesprades el duia a passejar pels carrers del voltant que en aquell moment estaven plens de coves on vivia la gent.
Un dia la meua iaia i sa mare varen traure el bou Canyamel a passejar, com tantes i tantes vesprades, ja era prou grandet però encara tenia les banyes menudes. Agafaren el camí del barranc on també podria pasturar i menjar herba, però de sobte la corda es va trencar i comença a córrer barranc avall, no el pogueren parar. La meua iaia i sa mare anaren a buscar l’Alcalde per dir-li el què havia passat. De seguida van fer el bando per tot el poble avisant la gent que hi havia un bou solt pel poble i que l’última vegada que l’havien vist era en el camí del barranc. Passaren més de tres hores i van decidir tornar a casa a sopar, però en arribar-hi es varen trobar a la porta el bou esperant. Què va passar? Ningú podia imaginar que el bou tornara sol a casa.
Aquesta història va marcar la vida de la meua besàvia ja que des d’eixe dia li diuen de malnom Paca la del bou. Ella i la meua iaia van continuar criant bous durant molt de temps, era una manera de guanyar diners i de menjar carn en aquells anys que nosaltres no hem conegut però que, segons diuen, la fam era el pa de cada dia.
Borja Borredà López
1r Batx
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.