IES L'OM

UNA VIDA COMUNA

La meua vida no és gens original. De fet, és una de les vides més repetides de la història. Nasquí un 2 o un 3 de gener de l’any 1889. D’això no me’n recorde, però m’ho han contat moltes vegades. Allò va succeir a Aitern, un petit poble alemany.
Vaig passar els primers anys de la meua existència treballant al camp. Allí treballàvem tots: xiquets, adults, homes i dones. La nostra vida no podia ser més tradicional, obtenint els nostres aliments a partir del camp i del bestiar, i intercanviant els nostres sobrants amb altres per tindre de tot un poc.
Per motius que desconec, vaig ser única a la meva família i, superant les pressions de les altres cinc persones que convivien amb mi, l’any 1911 em vaig traslladar a Sttutgart, una gran ciutat, amb Adelbert, l’home amb qui m’havia casat poc abans. Ell era també del poble, però tenia uns familiars en aquesta ciutat i em va convèncer per anar-hi i canviar radicalment de vida.
Ell trobà feina en una indústria poc temps després d’arribar-hi. Després d’uns pocs mesos i amb l’ajuda dels seus familiars, poguérem comprar-nos un pis i viure sols els dos. En aquella època, Adelbert em féu dues proposicions més. Em va demanar que tinguérem fills i que estudiara. Sols vaig acceptar la segona, ja que mai m’ha agradat la idea de cuidar els xiquets. Vaig estudiar història. Va ser aleshores quan em vaig adonar que no sabia res de la meua raça, així que em vaig començar a interessar especialment per la història dels jueus.
Ho llegia als periòdics i em costava de creure. Guerra. Afortunadament, pensava, estàvem en una zona no bèl•lica i no patiríem les conseqüències. Ara sé quant equivocada estava.
1918. En aquest any s’acabaren la guerra i els meus estudis. Entrí com a professora en una escola i, cada vegada més, m’alegrava d’haver decidit canviar tant radicalment la meua manera de viure. Llavors no podia ser més feliç, amb l’home que estimava, fent el que m’agradava i vivint fóra del desagradable ambient rural.
Període de soterraments. Després de molts anys, torní al poble on vaig nàixer per veure per última vegada els cossos dels meus pares. Els dos moriren d’una malaltia desconeguda. Va ser això tot el que em van dir els meus ressentits germans. No vaig sentir res de nostàlgia i vaig decidir definitivament que mai no hi tornaria. També va morir per aquells temps un dels familiars d’Adelbert que ens van acollir els primers mesos de la nostra estada a Sttutgart. Això sí que em va saber malament.
Després de setze anys com a professora, em digueren que aquell lloc de treball estava reservat per als aris i no per als jueus. Quantes vaques hagueren begut durant tota la meua vida amb les llàgrimes que em sequí! Tant de mal hi ha en haver nascut diferent? Molts alemanys i un tal Adolf pensaven que sí, que nosaltres érem els culpables dels seus problemes.
Amb el salari del meu home ens mantinguérem fins al 1936, quan el despatxaren dels seu lloc de treball per raons semblants a les meues. Des d’aquest punt cada vegada ens costava més viure, i més encara amb les penalitzacions econòmiques que sofrírem per ser jueus. Si ni tan sols som religiosos practicants! Ens tractaven així de malament simplement per la procedència dels nostres avantpassats.
Fa tres setmanes que se’ns va omplir la casa d’homes armats. Ens pujaren a un camió i ens dugueren a un lloc que anomenaven Auschwitz, del qual jo no sabia de la seua existència fins aleshores. Només arribar-hi, em separaren del meu marit. Homes per una banda i dones i xiquets per l’altra. Ací hi ha milers de persones en la mateixa situació que jo. Per això dic que la meua vida no és gens original. Ens tracten molt malament i vivim en condicions miserables, sense cap higiene i amb molt poc menjar. Però pareix que s’han adonat que així no es pot viure i per això ens estan duent a mi i a un gran grup de persones a les dutxes. Qui sap si, d’ací res, se’n penediran d’aquesta conducta tant inhumana i podré retrobar-me amb el meu estimat Adelbert...
Jordi Martorell
1r Batx