IES L'OM

Potser que aquesta història em resulte llunyana, però la valentia que conté perdura encara en els nostres dies.

“Que la meua vida servisca per a canviar un poc el món”. Resava  la meua rebesàvia Roseta abans d’adormir-se. S'enfrontava de tant en tant a un germà que utilitzava les mans quan volia tindre raó i que els seus pares eren incapaços de controlar; a una germana que sols pensava en ella mateixa; i a un món que rebutjava les dones. Tot i tenir privilegis , a diferència de la majoria de la població, no trobava la felicitat com els altres joves. Escrivia poemes amb cadascun dels seus sentiments amagats i tots la coneixien com Roseta la poetessa, és clar que amb un to despectiu, ja que les dones sols podien netejar o cuinar.

 Però la seua vida va canviar quan els seus pares es van mudar a Nova York per motius de treball. Allí hi havia una mentalitat més oberta, encara que no prou. Es va fer amigues novaiorqueses, ja que ràpidament va aprendre l'idioma. Ella sentia en el seu cor una injustícia que ocorria tant a València com a Nova York,   la desigualtat entre homes i dones. A més ,les seues amigues sentien el mateix que ella, així que a poc a poc van  crear organitzacions amb la finalitat de canviar aqueixa injustícia.

A  Nova York va ser on  conegué Jason , un músic novaiorquès que tocava en els grans clubs de Manhattan. Li van atraure els seus ulls ametllats, aquell accent anglès tan marcat i la seua peculiar manera de veure el món. Prompte van tenir  Carles i Blanca, la meua benvolguda àvia.

Roseta estava cada vegada  més prop de  la seua felicitat  i quasi sense adonar-se. El seu propòsit era que estes organitzacions donaren una bolcada al pensar d'aquella societat, i  cada vegada més dones s'unien a elles. Encara així havia de mantenir una família, perquè la música de Jason no arribava  per a viure , per la qual cosa va decidir començar a treballar en una fàbrica tèxtil. Però treballava moltes hores, era inhumà i damunt li pagaven un terç menys que als homes, així que Roseta se sentia desil·lusionada... Per a què tant esforç en contra de la desigualtat si ara les tractaven com objectes de treball?

Era una joveneta encara, tenia al voltant de 20 anys, però ja amb dos fills i una vida lluitadora , així que no pensava rendir-se. Ella i les seues companyes van decidir posar-se en vaga per a demandar millores laborals. Algunes d'elles van anar per tots els carrers manifestant-se contra injustícia que els danyava i altres, com Roseta, van romandre en la fàbrica. Les que estaven al voltant dels carrers van ser brutalment reprimides per la policia i al voltant d'unes 120 van morir per dispars. I les que van romandre en la indústria van ser víctimes d'un incendi.

‘’Que la meua vida servisca un poc per a canviar el món’’, deia tots els dies. Crec que ningú és capaç de negar-ho. La meua rebesàvia va ser una de les víctimes de  l'incendi provocat a Cotton, la fàbrica tèxtil en la qual van morir tantes dones. Tal com vos deia , sembla que estiga lluny de la nostra actual societat, fa al voltant de 150 anys que açò va ocórrer però, si no fóra per elles, el món estaria ple d'homes que mirarien per dalt dels  muscles  les persones que són capaces de lluitar pel que no es pot lluitar, heroïnes o també anomenades dones.

Jessica Marzal López