17 de març 2010

Pío XII


Ja feia temps que havia sortit de casa. Era la vespra d’un diumenge de juny, caminava sense mirar, sense saber per on anava. Pel meu cap passaven mil i un pensaments. Pensava en Maria, què faria ella quan me n’anara? Ara sí, la decisió estava presa, sortiria en uns dies cap al sud per lluitar amb la darrera resistència. Em necessitaven, n’estava segur. Després de tant d’esforç les coses no podien quedar així. No podien eixir-se’n amb la seua. La trobaria a faltar, moltíssim, però ho tenia clar. Encara que les opcions de sobreviure eren mínimes, sentia que havia de fer-ho.
De sobte, quan passava pel parc, em vingué al cap un record. Estava amb ella gitat a l’herba, acaronant-nos, parlant del nostre futur. Ella em deia que volia tindre tres fills, però a mi la idea de tindre fills no em feia gens de gràcia. Pensava que els fills apagarien  la flama que havia entre tots dos. Ara érem jóvens, ens estimàvem, érem l’un i l’altre, però els fills........ Encara que per ella estava disposat a fer-ho, l’estimava tant...

M’anava apropant a casa. Ja era tard i Maria devia estar parant taula. En obrir la porta la vaig trobar plorant. Tenia a la mà la carta que m’havia enviat el meu germà Joan feia un parell de dies. En ella em deia que es lliuraria una gran batalla i que si de veres estimava la terra, havia d’anar-hi. Els dos esclatàrem en un mar de plors puix sabíem que després d’allò, potser no ens tornaríem a veure. Podien passar tantes coses!
Per no allargar l’espera, decidí anar-me’n com més aviat millor i un parell de dies després agafaria el tren que em portaria a l’infern. L’acomiadament fou molt dur. Ella em digué que sempre m’estimaria i ambdós ens fongueren en una tendra abraçada. Tot eixiria bé. Calia tindre esperança, li deia, encara que jo també sabia que no hi havia moltes possibilitats.
Arribí a l’estació tot sol, sense cap companyia, llevat d’una  maleta plena de roba, innecessària.El tren trigà a arribar, i un quart d’hora més tard del que esperàvem, aparegué per la via principal. Ella no hi era. La necessitava tant!
El viatge em va semblar llarguíssim, encara que no era massa la distància que havia de recórrer. Era la desesperació que cada volta es feia més patent. Tot i això, el paisatge em paregué preciós, vorejant sempre la costa, una costa on sempre havien volgut anar, però els diners escassejaven a casa nostra. Al vagó on era hi havia també altres joves, que no arribarien als vint anys, amb el mateix destí que jo. Parlàrem una mica, no massa, ja que els nervis es palpaven a l’ambient. N’eren tres de Girona i, com jo, també deixaven enrere tota una vida.
Va coincidir que ens enviaren als quatre al mateix front, fou com trobar una mica d’alegria dins de tanta foscor. Però la batalla fou molt dolenta, i aquella terra que ens havia vist nàixer, també ens veia morir. A poc a poc, els meus companys, germans, anaren caient davant la meua mirada impotent. Fou aleshores, quan perguí el meu últim amic, que me n’adoní de la situació. Desgraciadament, tot estava perdut. Era el moment de tornar a casa abans que fora massa tard.
Tot era com sempre. Res no havia canviat, bé una cosa sí, ella ja no hi era. La cerquí nit i dia fins descobrir que havia marxat amb la seua família per no tornar mai. A tot el poble era coneguda per les seues idees antifeixistes, i fou per allò que fugí més enllà dels Pirineus. On? Ningú no ho sabia. No els interessava, no volien saber-ho. Havia arribat massa tard. Per defensar els meus ideals, havia perdut allò que més volia al món. Avui, després de tants anys, seguisc buscant i pensant si valgué la pena.   




            Jorge Martín  4t ESO

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada