8 de març 2010

"relat de vida" de Maria Fernàndez Comino de l'IES Puçol

De sobte em vaig fer vella. El temps havia passat massa ràpid. Em van tornar al record els meus pares. Morts feia ja massa temps. Em vaig recordar del meu primer estiu a la platja. El sol em cremava la pell però junt amb l’olor a mar i l’arena entre els meus peus era agradable. Em va semblar infinit. Tan blau. Amb les ones trencant la calma. La remor era agradable i estaven tots molt contents. Vam menjar meló d’Alger, el més dolç i més saborós meló d’Alger del món. Sembla que encara el tinc a la boca i el suc em cau pel pit nu. El pit d’una nena. Ingènua. Menuda. Açò em torna al cap el meu primer amor. El que va descobrir el meu pit nu i encara pringós pel suc i l’arena d’aquell estiu. Ara me n’adone que encara era una nena. Una nena amb poc temps de ser nena. La guerra no deixa ser nena a ningú. La guerra va ser qui em va separar d’en Mateu. La guerra m’arrancà la vida, la joventut, les ganes de riure. Van ser temps roïns. Temps que no vull que tornen. Semblava com si una boira gris i trista li haguera guanyat la partida a la vida, al somriure, als colors. Aquesta època la vaig viure en blanc i negre i em costà prou temps recordar els colors sobretot el color del mar. Me l’imaginava feréstec, enfadat. Sense ganes que cap nena li fes pessigolles. Per sort açò va passar i tots vam fer com si no ens en recordàrem. Vaig seguir creixent. Vaig tornar a la mar i vaig entendre que mai no s’enfadava, que eren el cel i els núvols com dos amants capritxosos. Vaig formar una família i compràrem una caseta vora mar. No vaig tornar a anar-me’n per por d’oblidar-la, que ella m’ oblidara a mi o que els meus fills oblidaren els seus colors i patiren tant com jo havia patit mentre no veia el seu blau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada