1 de març 2010

Narracions de vida

Salutacions des d'Aldaia!!!
Després d'haver resolt, crec, alguns problemes tècnics, estic en condicions d'inaugurar les aportacions des del meu centre. Com que els meus alumnes no es decidien a escriure, per animar-los vaig escriure jo mateixa una narració, i els vaig prometre que la penjaria al blog, ja que l'havia escrita. Ací la teniu:
I
Els meus fills es van fent majors, i que orgullosa que em fan sentir! Cada u a la seua manera. Qui m’hauria dit a mi, Angelita Pérez, que seria l’orgullosa mare d’un perit mercantil! Ai, el meu Joaquinet! Sempre ha sigut callat i disciplinat. Tot el contrari que el meu Pedrín. Quin desastre! No estudia i és un punxa. Però que carinyós que és! Tot el dia se’l passaria besant-me i abraçant-me. Ai, estos xiquets! La xica és una altra cosa. Què farem amb ella? Amb l’edat que té jo ja festejava amb son pare. Déu vulga que trobe un home com el meu! El meu Joaquín és... és un bon home. De vegades se li escapa la mà amb el menut, però és que és molt roí! Em pregunte què hauria passat si Pedrín haguera nascut el primer. Potser el xiquet rebutja l’escola perquè ja sap que no podrà seguir estudis. Tota la vida s’ha fet això. Jo ho trobe injust, però només sóc una dona. I, a qui li importa l’opinió d’una dona?

II
Em desperte al meu llit. Ja és de dia. Un altre dia igual. Des que la mamà va morir em sent completament sola en el món. No va tindre temps d’ensenyar-me el que les mares ensenyen a les seues filles, no sé fer res. Tampoc no vull casar-me, no voldria acabar com ma mare, sempre dedicada a l’home i als fills, consagrada a la família. Com ha pogut abandonar-me d’esta manera? El meu germà Joaquín, l’únic que tenia un futur, també ens va deixar. Ma mare mai no ho va assimilar. I els que quedem som una colla de desgraciats: el meu germanet Pedro, un xiquet que a dures penes comprén la seua situació; mon pare, trastornat per la mort de la mamà i sense faena des de la fi de la guerra, i jo, Angelín, una dona que encara no ho és, i que no sap com mantindre unida la poca família que li queda.

III
Mire unes fotografies que tinc al meu calaix i pense en què puc tindre en comú amb aquestes dues dones que, al seu torn, em miren a mi, o això em sembla.
El meu pare va voler que jo, Àngela, portara el nom de sa mare i de sa germana, i, amb el nom, em va llegar una sèrie d’històries i d’anècdotes que em tornen al cap en mirar les fotos, com aquella de les creïlles fregides que la mare preparava i que els xiquets tiraven als canotiers dels que passaven sota els balcons que donaven a la Gran Via de les Germanies. O aquella altra del dia en què va morir la mare i els dos germanets anaven per torns a besar-la, a l’habitació on l’havien vetlat, quan a la nit la van deixar sola.
La tradició mana que la primera filla de la parella porte el nom de sa mare, i la segona, el de la tia o el de l’àvia. Jo sóc la segona i estic convençuda que el meu pare, quan va decidir posar-me aquest nom, volia que les vides d’aquelles dues dones importants en la seua vida també m’acompanyaren per sempre.
I m’acompanyaran.

1 comentari:

  1. Ha, ha, ha! Bonica història. Sóc la germana gran de l'autora i he de dir que ha estat una agradable sorpresa. Maria Barbal té un mèrit enorme. Ha aconseguit que ma germana...ESCRIGA! I no sols això, sinó que ho penge. Enhorabona, teta! Estic molt orgullosa.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.