17 de març 2010

Pío XII


No ho he pogut aguantar i m’he llevat les sabatilles. Els meus peus s’hi han afonat, en la sorra, deixant-se acaronar pel vaivé de les ones i  transportant-me tot seguit als records de ma infantesa. Fa tant de temps ja... però me'n recorde com si haguera sigut ahir mateix. La casa dels avis, a la vora de la mar, amb aquell gran finestral des d’on cada matí veia despertar el sol per l’horitzó. L’olor salat del peix fresc ho anegava tot. I aquella brisa... càlida a l’estiu i fresca a l’hivern….. quant l’he trobada a faltar!
En aquells temps el menjar escassejava, però he d’admetre que jo mai no vaig passar fam. El meu avi era pescador. Es feia a la mar en l’ocàs, i tornava amb les primeres llums de l’alba, amb la barca a curull de peix. Després aniria a la llotja, a vendre la seua càrrega al millor postor. I així anàvem tirant endavant.

La gran passió del meu avi eren els vaixells de vela, i aviat s’esdevingué la meua també. Durant tota la setmana esperava ansiosa l’arribada del diumenge. El diumenge... aquell dia màgic en què l'avi soltava els amarraments del seu vaixell, desplegava les veles, abans blanques i ara ja engroguides pel temps, i els dos ens perdíem en l’atzur immensitat navegant mar endins. Quan bufava el Gregal, posàvem rumb al sud. Si bufava prou, al migdia érem ja al port de Dénia, on el meu avi aprofitava per a parlar amb altres pescadors… que si hi havia bona mar…,que si la tempesta passada havia afonat una barca……que si…que si….Com gaudia amb aquelles xarrades! Asseguts a l'arena ens menjàvem els entrepans que ens havia preparat l'àvia, sempre el mateix, truita de creïlles i una tomata partida amb sal. Després féiem un passeig per la platja, una platja a què mai vaig acabar d’acostumar-me, tan plena de gent, amb tant de sarau... tan diferent de la nostra.
Quan bufava el Xaloc el nostre destí era Piles. Ara bé el que a mi més m’agradava era la travessa , el vent amb sabor a sal xocant contra la  cara i enredant-me els cabells, que després a l'àvia tant li costaven pentinar. Eixa sensació de llibertat, que només se sent quan eres enmig d’una mar infinita, i ets tu qui porta el timó marcant el rumb. Sembla que el temps es detinga. Com deia l'avi, només hi ha tres classes de persones: les vives, les mortes i les que naveguen.
Mentre les onades engrunsaven el vaixell l'avi em contava històries. De vegades eren històries de mariners, d’eixes que corrien de boca en boca en les tavernes. El que més m’agradava era quan em parlava de la seua vida. Ell també va créixer en una família humil de pescadors i des de molt jove havia aprés a disfrutar de la mar. Jo també volia aprendre l’ofici del meu avi i de l'avi del meu avi. Cada diumenge li demanava que se m’enduguera  l’endemà, però sempre rebia una negativa, no volia…... Llavors m’enutjava i li retreia que si haguera sigut un xiquet sí que m’ensenyaria les arts de la pesca. Quedava callat, pensatiu, trist….. i no tornava a obrir la boca en tot el trajecte.
I així, arreplegant caragols de la mar , ajudant a l'àvia en les seues tasques i navegant amb l'avi va transcórrer la meua infantesa. Qui anava a dir-me llavors les voltes que pegaria la meua vida, i com de lluny acabaria d’aquell tranquil poblet, d’aquella mar que m’havia vist créixer...


                  AURORA MARTÍNEZ  4t ESO

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada