Pío XII

Per fi havia arribat el dissabte! Després d’una setmana  d’exàmens les preocupacions desapareixen i l’únic que importava era descansar,dormir... Aquest mati es presentava tranquil o almenys  era el que jo em pensava. Tanmateix, unes hores més tard, tot va canviar. Els meus pares em van sorprendre amb un cap de setmana  familiar, però m’ho van dir amb la condició de no desvetllar-me el destí.

Asseguda al cotxe els kilòmetres s’anaven sumant i jo no parava de pensar les possibles opcions que hi havia. Vaig començar a escoltar música per veure si el temps passava més ràpid, però no va funcionar, eren hores i més hores. Vaig aconseguir veure un cartell que posava “CUENCA 1 kilòmetre” per més que ho pensava no aconseguia saber per què Cuenca i no un altre lloc. Després de deixar la ciutat enrere ens vam endinsar per llocs on la naturalesa , sempre viva, ens envoltava fins que arrivàrem a un xicotet poble que es deia “Portilla”. Mai no havia escoltat parlar d’aquest lloc, però  crec que això és el que el feia especial i curiós, semblava tan bonic!

A la fi em van avisar que quedaven pocs minuts per arribar. Quan el cotxe va frenar mirí al meu votant , eren cosins llunyans que feia ja temps que no els veia.

En baixar del cotxe un poc avergonyida, els pares i els oncles  van reunir  tota la jovenalla: el meu germà, els cosins, jo...... En eixe moment ens assenyalaren una placa que deia: “ Carrer  del mestre Sebastián Rueda”. Ens quedàrem bocabadats...., no sabíem què dir....., mai no havíem escoltat parlar-ne..... Sebastián Rueda era el nostre besavi però, per què  un carrer portava el seu nom?

Tot es remuntava a la Guerra Civil, a un poble menut  oblidat de tots i de tot on no hi havia ni escoles ni tan sols metge. Però, el meu besavi preocupat per aquesta situació i sabent-se necessari  començà, a poc a poc, a ensenyar els xiquets del  veïnat que aprenien ràpid allò més bàsic: llegir, escriure, sumar, restar... A  mesura que  passava el temps aquesta tasca s’anava fent més  i  més  necessària ja que era l’únic mestre que hi havia en tota la regió. El poble se n’assabentà ràpidament  i  portaven els fills a cal mestre que els ensenyava,  tot allò que necessitaven. Al meu besavi tot això l’emocionava; era  afectuós, senzill, humil i tot el que  estava a  les seues mans per ajudar els altres, ho feia. Tot el poble li feia saber el seu agraïment i respecte. I no va ser tan sols el seu poble, sinó el de tots els de la contornada, ja que el mestre Sebastián feia classes al mati al seu poble i a la vesprada  als dels voltants. Se sentia tan orgullós de com aprenien!

Quan mon pare callà, tots érem amb la boca oberta, no ens podíem creure el que estava passant. Com d’orgullosos havíem d’estar del nostre besavi, un home que a més d’ajudar el seu poble, era bo i generós!. En eixe moment de reflexió en què tots emmudírem,  un vellet, que no havia pogut evitar escoltar la història, emocionat,  va dir que ell havia sigut alumne del mestre Sebastián Rueda i que mai no havia vist que es poguera estimar tant  una persona.

Havia sigut una gran sorpresa el viatge a Cuenca amb la família però el més important de tot, va ser aquell moment,  moment en què tots ens vam adonar que el nostre besavi havia fet història en aquell poblet i que si ho pensem bé tots, per una o altra raó, una vegada passa la vida, deixem una petjada en les persones que ens envolten. Només hem de saber recordar.

                  Carolina Rueda 4t ESO