Pío XII

-Antonio Sáez?-preguntà l’estatuària secretària, Àngela

-Sí, senyoreta, sóc jo- responguí amb desinvoltura.

-Acompanye’m, per favor, el senyor Quiroga està esperant-lo fa temps.

Recorreguérem un ample corredor de parets grises amb portes de caoba i poms daurats. Maleït ricàs empedreït!... Segur que fins a les frontisses eren de bronze o qualsevol altre material car!  

-Senyor, Antonio Sáez ha arribat- li va informar Àngela subtilment.

- Faça’l passar d'una vegada, el meu temps ja ha patit prou- responia el petulant empresari.

L’habitació empestava a fum. Fum del bo, bonic i car. ‘’Puros Hernández’’ vaig pensar amb mig somriure, la més cara de les cases de purs de la València de l’època.

-Bon dia, Quiroga, m’alegra veure’l- no em creia que podia ser tan hipòcrita fins i tot amb el ‘’Bon dia’’ però........ necessitava el negoci i el necessitava sa i estalvi.

-Bon dia, senyor Sáez- contestà l’insensat - Tinc entés que em porta vosté les peces que necessite per als camions, no és així?-

 -Així és, material acabat de fer, fabricat amb les  dues ferramentes de treball més preades- alcí les mans, sempre greixoses i desgastades que ara lluïen brillants i desprenien aquella olor de sabó¨ Heno de Pravia¨ que tant agradava a la meua Encar.

Traguí el material amb molt de compte com si m’hi anara la vida  (més bé era així) i el vaig dipositar junt al seu enorme pur que jeia sobre el cendrer de plata 925 de ‘’Puros Hernández’’.

Observà el meu treball durant quasi quinze minuts. Una gota de suor començà a esbarar-se’m per la galta. Me’n recordí  del mocador que Encar m’havia ficat en la butxaca de la jaqueta just després del tendre bes matiner.

-No és allò que estic buscant, Antonio; aquesta empresa és important, vell amic. A més, m’han promés des de les Amèriques un material exquisit i millor que aquest- Amèrica? Ximpleries… ¡El meu treball es podia qualificar com insuperable! Estúpid ignorant.

Arrepleguí les peces i em dirigí al llindar de la porta.

-Que tinga un bon dia, senyor Quiroga de Boniface- acompanyant les meues  paraules amb un to elegant i sense cap matís de ràbia en la meua veu.

-I ara què?- pensí.

 Fins ara tots els meus treballs i negocis havien eixit a cor què vols, els Sáez érem l’enveja de ‘’La Placeta’’. Fins un milió de pessetes portava a casa després de tancar una important gestió. Encarnita i Toni portaven les millors marques de roba i podien presumir amb els seus amics de ser els únics del barri que tenien cotxe, nevera elèctrica i rentadora.

No podia permetre que tot allò s’esvaira.

I de sobte em vingué. La idea d’abandonar Espanya em va rondinar el cap un parell de mesos abans, quan el negoci amb els Fernández Alcalá es trontollà lleugerament i, ara, regressava pesarosa i silenciosa a la meua ment.

No li diria res a Encar, no volia afegir la seua preocupació a la llista de les meues desgràcies.

M’acomiadí el matí següent dient que partiria cap a Madrid  i que estaria de regrés abans que el nostre ‘’queridíssim’’ Franco morira, puix no permetria no estar present per assaborir el moment. Repetia eixa frase molt sovint sarcàsticament i a l’Encar li esglaiava  perquè, com sempre, patidora de tot i tots pensava que podien arrestar-me una altra vegada per les meues maleïdes bogeries de vell revolucionari. Jo la callava sempre amb un  sempitern bes.

En arribar a l’aeroport de Madrid, després de quasi cinc hores d’intens periple, aní directe al lloc d’embarcament a esperar impacient l’arribada del sorollós avió.

Quina espera més avorrida!

-¡Mare, pare! Hem d’embarcar, ¡Anem, còrreguen que no arribem!- em girí i la vaig vore. Els cabells castanys li queien sobre els muscles. La mirada dels seus ulls, d’un intens marró xocolat, xocava amb els llums del gran aparell metàl·lic que s’acostava, en efecte, a gran velocitat per la pista d’aterratge. Portava unes ulleres de pasta negres i, el que semblava el vestit dels diumenges. L’ acompanyava un xiquet més o menys de la seua edat. El meu Toni i la meua Encarnita, pensí.

La comparació es féu inevitable.

Baixí la vista cap al bitllet d’avió. El trenquí.

Arribí a casa i hi estaven asseguts per al sopar. La meua família…Mai em penediré d’haver trencat eixe estúpid tros de paper.

Ara, jo, Cristina, filla de l’ Encarnita, escric estes línies pensant que el meu iaio, Toni, fou sense cap dubte, l’home  més bo, més ple de vida i amb més iniciativa que a aquest món pot haver-hi.

            CRISTINA JÁTIVA  4t ESO