17 de març 2010

Pío XII


            Duia ja quasi dos mesos a València, començava a dominar la llengua i s'havia acostumat  a la nova vida. Era un adolescent com els altres, únicament que a un altre país, a una altra ciutat i amb una altra cultura. Si alguna cosa caracteritzava la seua vida era que aprenia ràpid, no li quedava un altre remei, era un supervivent.

      Joan i Clara eren molt més que companys, eren el més paregut a una família que tenia en este moment. L’havien ajudat a integrar-s’hi, li ensenyaven valencià, l’ acompanyaven a tots els llocs, dins i fora de classe. I el que més apreciava  és que sentia que ho feien de cor, no com una  imposició o per compassió.

      Hui era un dia  especial, començaven les “mascletaes” i m'anaven a  batejar en la festa de la pólvora.

      Era poc més de la una del migdia, les classes del matí havien acabat i eixia amb un fum d’adolescents caminant cap al centre de València. A mesura que avançàvem m’ explicaven el que veuríem, per què tanta gent hi acudia i què són i què signifiquen les falles.

       Arribem a la plaça de l'Ajuntament, esperem fins a les dues, i després d'uns “avisos” van començar els esclats, coets, molt de soroll…  El sòl va començar a tremolar, i quasi sense adonar-me’n, ja no era a València, em sentia sol en ma casa de Puerto Príncipe, el dia en què la meua vida es va vindre avall.

Era dimarts, em feia el remoló al llit, i no volia pensar en l'examen de matemàtiques que tenia eixe matí. Mon pare havia eixit molt prompte al port, ma mare preparava res a la cuina i els meus germans dormien encara. Gràcies a una ONG teníem la sort de poder anar a l’escola i a més era nova, un col·legi de l'obra salesiana.

No sabria dir com va ser, però tot començà a moure's, a caure coses, crits, colps… Vaig perdre tota referència espacial, crec que vaig caure, sentia crits per totes  bandes. Quan vaig ser conscient què era allò, i que era viu, només em preocupaven els meus germans i ma mare.

        El que fins un moment era una habitació, es va convertir en un muntó de runes, no hi havia llum, tenia una cama atrapada per alguna cosa, i no cessava el terrible tremolor. Però realment jo només pensava  si els havia ocorregut alguna cosa, els cridava, vaig sentir cridar ma mare, però no sentia els meus tres germans.

        Fora als carrers el soroll no cessava, se sentien crits sords, xanglots, tot estava fosc, eixos dos minuts van ser una eternitat. Però molt més terrible que la tremolor va ser el silenci posterior, la meua familia - Per què no contesten?…      

        Estos dos mesos que havien passat eren una muntanya russa, havia passat de ser un adolescent, a ser un adult, amb unes vivències per les quals ningú hauria de passar, i quasi sense esperança en el futur.

-               “ Renne, Renne!.(va dir Joan)
-                Què t'ha paregut la mascletà de Caballer?.. (va dir Clara, prou emocionada.)

         Vaig pensar  contar-los el que havia reviscut, el dolor tan profund que tinc al meu interior, però crec que no estic preparat i, no sé si alguna vegada ho estaré. El terratrèmol va passar, però no sé si cap dia acabarà al meu cor.  



                                                                   AFRICA 4t ESO

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.