17 de març 2010

Pío XII


M’acaben de demanar que els conte com era. Les primeres paraules que em vénen a la ment són: força. lluita, amor, valor. Era molt contradictori pensar en el projecte de vida que tenia i la vida en què va acabar. Contínuament ens repetia que aprofitàrem tot el que teníem......... i, no li donàvem importància.

Als setze anys començà a treballar, era la major de set germans...... Alhora estudiava, quan podia.... a la nit. En cap moment se li passar pel cap enamorar-se i menys encara casar-se i tindre fills.

Els anys anaven passant i ella feia el que podia per continuar endavant, estudiant, treballant, fins que... el va conèixer!. Van decidir casar-se aviat. S’estimaven tant! Sempre deien, entre somriures, que tothom pensava que eren molt joves…….., que s’esperaren un poc més……., que havien d’estar més segurs…


Ella havia viscut tota la vida a la mateixa ciutat, ell, en canvi, no havia parat més d’un parell d’anys al mateix lloc. Pel seu treball van haver de deixar-ho tot:  casa, amics, família.......  Començava una nova vida. S’hi va acostumar aviat. Tot anava bé. Com n’era, de feliç! De sobte la notícia. Ell havia de marxar sis mesos fora de casa. Sis mesos! I ella embarassada! Què hi feia ella sola sense ningú en qui recolzar-se?

Decidí tornar a casa, amb els pares, els germans…… i va nàixer la primera filla, que ell no va poder conèixer fins un dies després. Quina soledat! Sola, l’home lluny. Tot s’arranjà. Continuaren endavant. Es volien. Podien amb tot. Canvis continus, tres fills més, absències, tristeses i…….Tantes alegries! La vida passava……….. 

Me’n recorde d’eixos dies i tinc un sabor de nostàlgia impossible de llevar, fins i tot se m’humitegen els ulls en pensar en tots els moments que no li vaig poder fer un xicotet gest d’afecte o potser una paraula agradable o fins i tot preguntar-li com li havia anat el dia. Em penedisc moltíssim de no haver-li contat el que sentia en aquells moments. Sempre em penediré.  Sé que ella mai m’ho va tenir en compte, i que encara que jo li xisclara una vegada després d’una altra retraient-li la falta de comprensió que em tenia, ella sabia, o al menys jo vull pensar que ho sabia, que ho feia per pur empipament.

Recorde com d’agradable era el seu somriure i el seu peculiar sentit de l’humor. La ràbia que em feia que ens digueren que semblàvem germanes o fins i tot que ens confongueren al teléfon. Però, el que mai no podré oblidar és la seua forma de desitjar-nos bon dia i  bona nit i el bes que sempre rebíem encara que  estiguera patint una de les seues acostumades migranyes.

Potser tenia raó en tot el que ens repetia i nosaltres, en canvi, remugant per tot, empipant-nos, sense fer cas,  sense  preocupar-nos per cuidar allò que és veritablement important: la família. Ella, la meua mare, ens deia: el que ara esteu vivint mai no tornarà. Ara ho sé.


                                                          JULIA MATAS 4t ESO

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada