OBSCURITAT

Obscuritat, molta obscuritat, és l’únic que m’envolta. Mai la meua ment haguera pogut concebre com una habitació tan blanca, podria transmetre tanta obscuritat a la meua ànima. Dins de mi, una i altra volta es repeteix la mateixa pregunta, com he arribat fins ací?

Si torne enrere en el temps, per a buscar l’inici d’aquest problema, no podria estar-ne del tot segura. Tot ha estat un cúmul de circumstàncies, que em porten des del primer pensament innocent fins una gran malaltia obsessiva.

Jo no sóc més d’una de les tantes noies que pateixen aquesta malaltia, cada cop més abundant. Estic grossa, enormement grossa. Açò ho vaig començar a entendre quan els pantalons no em venien bons. Jo notava com la resta de companys em miraven i em comparaven amb les altres noies, perfectes, altes i primes. Jo volia i havia d’aconseguir ser com elles, i de la manera més ràpida possible, i no passar almenys per aquella humiliació. Ho havia sentit tantes vegades... la manera mes ràpida i sensible era boçar. D’aquesta manera, a més no havies de preocupar-te perquè els teus pares no notaren  que no menjaves. Molts deien que aquesta manera es convertia en una obsessió, però això no em passaria a mi, jo ho podria controlar.

A poc a poc anava caient en eixa rutina i boçar se’n convertí en una part.  Mai arribava a ser com aquelles noies perfectes. Tots es burlaven de mi a les meues esquenes, amb murmuris. Amb el pas del temps vaig perdre la consciència de mi mateixa, fins ara, que estic en aquesta mena de presó des de fa dos mesos. Però aquests pensaments segueixen rondant-me pel cap. Almenys ara comprenc que estic malalta.

Noemi Martínez Linuesa. 2n Bat D

IES Maria Enríquez (Gandia)