Relat de guerra

Segons em vam dir, vaig vindre a aquest món en companyia dels Reis Mags d’Orient, el 7 de gener de 1920. Em varen posar de nom Ricardo. Per a desgràcia meua i de la meua família, mon pare va morir quan jo tenia 12 anys. Una de les moltes malalties de l’època se’l va emportar. No vaig tindre l’oportunitat de formar-me en cap col·legi. Havia d’ aprendre un ofici en companyia del meu germà, dos anys major que jo, per poder ajudar ma mare i els meus dos germans menuts. I així va ser.

El germà del meu oncle tenia una pastisseria a Benetússer i m’hi vaig col·locar. Amb molt de pesar, em va tocar passar per uns temps històrics que moltes persones no desitjarien haver conegut mai. El 1936 em vaig assabentar pels meus companys de la pastisseria que alguna cosa passava fora de la vida a casa. Malauradament per a mi i per a la meua família un dia del 1937 al barri de les Barraques de Catarroja hi va arribar una camió amb uns quants soldats, vaig pensar que potser tot havia acabat ja però, a quin sant!, en realitat no feia més que començar tot per a mi. Tota la gent del barri va sortir de les seues cases per veure què passava. Un soldalt va traure una llista i començà a recitar una sèrie de noms, hi era el meu, que vaig tardar en esciltar ja que el meu cognom comença per la “m” de Mesado. Davant vaig veure pujar al camió alguns amics del barri i cap d’ells es va negar a fer-ho, sense saber ni on anàvem ni quan tornaríem. Com tots estimavem les nostres vides vam callar i vam pujar al camió. Vaig veure com la meva mare va arrancar a plorar i inevitablement no em vaig poder contindre i també em varen caure les llàgrimes per les galtes. En arribar, no sé exactament on, perquè la veritat és que en la meua curta vida no havia eixit de València, ens varen distribuir en grups. Ens varen separar a tots, és a dir, no coneixia ningú. L’únic que vaig poder escoltar va ser que pertanyíem a “La quinta del biberón” i ara ens tocava a nosaltres. Pel que vaig saber ens dirigíem a Teruel, a un poble que s’anomena Villel. El Coronel ens va explicar que nosaltres ens hi trobàvem a la reraguarda i que el més segur era que no ens necessitaren. La majoria dels que ens trobàvem al meu grup no sabíem ni disparar un arma i per sort tampoc no ens va caldre. Un dia, quan formàvem, vaig tindre la sort o la desgràcia que el coronel em preguntara el nom i en contestar-li va anar cap a un jove que escrivia en una taula. Li va dir quatre coses i es va dirigir cap a mi de nou. En eixes quatre passes que el Coronel va donar des de la taula fins acostar-se a la meua orella vaig pensar mil i una coses que em podien passar. Però no se’m va acudir mai que aquell coronel em diria que jo seria el caporal d’ aquell grup que romandria a Villel. La veritat és que sense voler ens vàrem trobar en un embolic. Un dia mentre els meus companys feien guàrdia durant la fresca nit, la resta vàrem poder descansar sobre un matalàs i sobre una teulada en un paller. Al dia següent quan ens vam despertar em feia mal l’esquena perquè no estava còmode en aquell matalàs en què vaig dormir. Per instint vaig alçar-lo per si alguna cosa estava clavant-se al matalàs i era això el que em produïa malestar. Per a sorpresa meua i dels meus companys vaig saber què era el que m’havia destorbat durant tota la nit. Havia estat dormint damunt d’un cos que ja no tenia ànima. Va passar un més i tots teníem ganes de tornar a les nostres cases. Vaig tornar a tindre un cop de sort, perquè un dia conversant amb el coronel no recorde com ni per què em va preguntar pel meu pare, i és clar, li vaig contar que era mort des que jo tenia 12 anys. El coronel, sorprès, em va dir què com no se m’havia acudit contar-li-ho abans. Li vaig respondre que segur que tots estarien en alguna situació familiar semblant i no volia molestar-lo contant-li coses de la meua vida. De seguida em va dir que prompte eixiria d’eixe infern. I així va ser, tres dies més tard el coronel va vindre mentre feia una guàrdia i em va comunicar que ja estava tot arreglat perquè eixa mateixa nit marxara cap a casa. Vaig sentir una gran alegria, però alhora estava trist perquè els meus companys i molta més gent encara continuarien en aquella situació que per sort vaig viure poc de temps. En arribar a Catarroja em vaig retrobar amb la meua família, però tot desitjant que tot allò acabara prompte perquè feia patir massa a nombroses persones.

Miquel Verdeguer Mesado
IES BERENGUER DALMAU de CATARROJA
2n BAT B