ANTONI RIBAS

Antoni Ribas

A aquestes alçades de la lectura haureu comprovat que sols conte les apassionants històries que aquests hòmens m’han explicat, ara és l’hora que sapigueu qui sóc, en efecte, sóc Antoni Ribas.

He tractat d’amagar el meu relat per por a la narració, encara que no ho parega una història també és un argument, una successió de paraules, per descomptat, coordinades i coherents. Bo allò millor serà començar ja.
Vaig casar-me amb la més sensual i reixida de totes les dones, l’estimava per damunt de tot, però mai m’hauria adonat, ella no sentia el mateix, ni ho havia sentit mai.

Un bon dia va agafar la porta dient “ja esta bé de tantes mentides, ja no em fas falta, adéu.” No m’ho creia, de seguida vaig culpar-me, no sabia què havia fet perquè se n’anara.

La vaig buscar i rebuscar però res, no estava disposta a tornar-hi. Per què? No és just! Tot em recordava a la meva rosa apassionada, a la mentida d’aquest matrimoni: els carrers, la casa, la música... Plorar, ara l’únic que feia, no podia parar, de vegades pense que podria haver-me assecat, cada dia estava més afonat, sufocat, desganat, era horrible.
Però per fi la solució perfecta... paraula difícil de pronunciar però fàcil de pensar... el suïcidi, horrible veritat? Ho sé, però també inevitable. Disposat a fer-ho m’adrecí cap al garatge amb una corda a la mà però apunt de penjar-me: una llum, seguidament una granja d’animals i entre ells un cavall negre, brillant, majestuós, no sè per què però aquesta corser em va aturar, no l’havia vist mai, però m’encantava, deixí de plorar i vaig somriure. Sé que pot resultar absurd, però així va ser.
Cada vegada que ho pense, m'aborrone. Sempre he volgut amagar-ho em feia molta por, i no sols el fet de recordar-ho sinó escriure-la pot parèixer fàcil a la ment, però al full... Com començar? Com seguir? Com acabar? La veritat costa, i molt, però ara que he acabat la sensació d’haver-ho aconseguit sé que...és la millor de les sensacions.

Maria Cervera March
2º Batx Humanístic