Tot va passar un dia de juliol a Madrid, feia una calor que no es podia suportar i va decidir apomar-se a la finestra perquè li acaronarà l'aire. En un colp d'aire va fer un sospir d'amor i es va enamorar.
-Com pot ser possible?- es repetia amb constància. Jo mai m'he enamorat de ningú-afegí
No podia oblidar aquell cabell negre llarg que havia vist per la vesprada aquell dia, intentà dormir, però li tornava al cap aquella dona, prima, rosa i bella que havia conegut per la finestra. Es posava trist ja que ella mai sabria que ell existeix, però es digué – He de fer fer alguna cosa, no puc deixar que aquest amor desaparega,
Van passar les vesprades plujoses al mes de juliol, plovia com mai no hi havia plogut i no podia obrir la finestra per poder veure-la.
Desprès d’unes setmanes, amb molt de desig, es ficà a la finestra i un cartell a la casa d’ella li va fer caure l’ànima els peus: -ES .
Pensava que allò havia sigut un somni, que no podia ser veritat, la dona dels seus somnis se n'anava i no tornaria mai a veure-la.
- Com et trobes, Jaume?-preguntà.
-Molt be Joan, vaig a comprar que no tinc res de menjar
-Doncs, estic esperant per ajudar Rosa amb la mudança que se'n va a altra ciutat per viure- vaja, pensà, es coneixen, com de petit és el món.
-Jaume va posar cara de sofriment i li va contestar, -Per què vol anar-se'n?
-Perquè durant tres anys va passar mirant per la seua finestra, esperant algun dia parlar amb tu, però tu no sabies ni que existia, avorrida de perdre el temps, marxa per sempre.
Jaume, no va poder vocalitzar ni dir cap paraula, tan sols va donar la volta, pensant com havia malgastat el seus dies, se sentia culpable de no adonar-se de no intuir, de no atrevir-se .
Com podia ser tan idiota- pensava ell mateix, havia perdut la dona dels seus somnis i tenia clar que mai trobaria una dona com aquella, ara ja era massa tard.
Estefanía Rubio.
-Com pot ser possible?- es repetia amb constància. Jo mai m'he enamorat de ningú-afegí
No podia oblidar aquell cabell negre llarg que havia vist per la vesprada aquell dia, intentà dormir, però li tornava al cap aquella dona, prima, rosa i bella que havia conegut per la finestra. Es posava trist ja que ella mai sabria que ell existeix, però es digué – He de fer fer alguna cosa, no puc deixar que aquest amor desaparega,
Van passar les vesprades plujoses al mes de juliol, plovia com mai no hi havia plogut i no podia obrir la finestra per poder veure-la.
Desprès d’unes setmanes, amb molt de desig, es ficà a la finestra i un cartell a la casa d’ella li va fer caure l’ànima els peus: -ES .
Pensava que allò havia sigut un somni, que no podia ser veritat, la dona dels seus somnis se n'anava i no tornaria mai a veure-la.
- Com et trobes, Jaume?-preguntà.
-Molt be Joan, vaig a comprar que no tinc res de menjar
-Doncs, estic esperant per ajudar Rosa amb la mudança que se'n va a altra ciutat per viure- vaja, pensà, es coneixen, com de petit és el món.
-Jaume va posar cara de sofriment i li va contestar, -Per què vol anar-se'n?
-Perquè durant tres anys va passar mirant per la seua finestra, esperant algun dia parlar amb tu, però tu no sabies ni que existia, avorrida de perdre el temps, marxa per sempre.
Jaume, no va poder vocalitzar ni dir cap paraula, tan sols va donar la volta, pensant com havia malgastat el seus dies, se sentia culpable de no adonar-se de no intuir, de no atrevir-se .
Com podia ser tan idiota- pensava ell mateix, havia perdut la dona dels seus somnis i tenia clar que mai trobaria una dona com aquella, ara ja era massa tard.
Estefanía Rubio.
2n Batxiller Humanístic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.