JAUME

Passat un temps de l'esglai ocorregut, Jaume comença a posar-se melancòlic i tot tancant els ulls fortament em conta la seua infància. Li dic que comence contant-me el que ha fet recentment per a portar aquell estat d'ànim, però ell no m'escolta. Seguix amb la seua infància i em conta que, al morir el seu pare, portava els seus germans als afores del poble, per a jugar amb un cotxe que feia temps que estava abandonat i que els seus vertaders amos ja s'havien encarregat de vendre tot el que era aprofitable. Però que aquell cotxe els havia proporcionat llargs moments d'entreteniment que els feien oblidar la fam i l'avorriment. Ell, que era el major, sempre havia sigut l'inventor de les històries infantils i amb aquell cotxe havien arribat més lluny que en tota la seva vida. El deixe contar-me algunes històries inventades i m'explica que tots tenien un paper assignat en aquell joc i que normalment, ell sempre feia d'aventurer i el segon germà de xofer mentre que la germana més menuda es quedava asseguda i es reia cada vegada que s'inclinaven per a fer com si giraren cap a un costat. Després d'un temps amb la mirada perduda em conta el que li havia passat feia dos dies, quan ell anava tot tranquil pel carrer i va vore passar una xiqueta amb els cabells rossos com la seva germana que li somreia des de la finestra d'un cotxe. Ell en veure la mirada innocent de la xiqueta va continuar caminant amb un somriure. Jo vaig pensar que certament sempre havia sigut de somriure fàcil. Me'l vaig mirar ben mirat i em va sorprendre la facilitat amb què s’havia esborrat aquella mirada plena d'alegria. Va continuar, pausadament, amb els ulls més desenfocats que mai i per fi em va contar el que havia passat. Uns segons després d'aquell somriure el cotxe havia xocat contra un altre que venia en sentit contrari. En aquell moment va perdre el sentit de l'espai i del temps i corregué cap al cotxe per salvar la xiqueta però era tard, massa tard per salvar ningú.

ANNA MONTALVÀ RIPOLL. 1r Batx B. IES Jaume II el Just