CHURRO EL FRANCÉS

“Ens està prenent el pèl” vaig pensar de seguida. Però a mesura que hi avançava, res, ho deia de veres.  Francesc (o “Churro” que era com l’anomenàvem els amics) havia viscut prou anys al sud de França- el que explicava la decoració de la tenda- Encara així conservava l’accent “valencianot” de poble que el caracteritzava. Des de ben menut tenia passió pels cotxes, encara que el que més el fascinava eren les rodes i, curiosament, tenia una estranya  obsessió amb  les cobertes d’aquestes.

Ens contava a Carmen i a mi com havia descobert que tenia l’obligació moral d’obrir una tenda de cobertes. No em sorprenia gens que no es dirigira a mi del tot. Només mirava a Carmen, i en sabíem perquè: li agradava com res més al món. Així que jo, a banda d’escoltar-lo,em  dedicava a observa tot el que feia. I allí estàvem: “ i vaig passar per una d’aquestes tendes menudetes,que per cert es venia, típica d’un poble francès, on vaig vore per casualitat una foto d’un tal Robert Doisneau. Hi apareixia un xiquet amb un carro, que mirava com un altre de més gran havia punjat. Deuria ser dels anys 50 o 60. I no sabeu el millor de tot! “ es va dignar a mirar-me, pel que vaig comprendre que es tractava d’alguna cosa molt important, “el xiquet era el meu avi! Si, aquell que va nàixer a França.” Churro no deia mai mentides, podia exagerar, però res prop de la mentida. “ I sabeu com ho vaig descobrir? Pel barret que portava el menut, i pel cotxe... i perque la foto me l’havia ensenyada el meu avi abans de morir.“           -Carmen estava bocabadada- “S’hem va ocórrer, doncs, una idea, la idea: compraria el local, emmarcaria la foto i muntaria una tenda de cobertes de rodes. I us preguntareu per què... jo tampoc no ho sé ben bé, però sempre ha sigut la il·lusió de la meua vida. “ I allí estàvem, tots tres reunits a França, inaugurant la “Roues Churro”, escoltant Francesc i jo, com no, tractant de trobar “la inspiració divina” de la meua pròxima obra mestra: un llibre de cuina francesa.