Em vaig trobar amb MATEO FERRE, aquell xiquet que tots anomenàvem “mateuet”.Es va amagar a un raconet quan em va veure. No volia asustar-lo home, ja tenia almenys 24 anys.Finalment va accedir a donar-me la mà, a més, desprès de parlar una llarga estona i de disculpar-nos un de l’altre per les batalles que teníem en la nostra joventut, em va convidar a menjar a un restaurant de luxe, però la cambrera ens va col.locar al pitjor lloc de tot el local, damunt dels nostres dos caps de suro hi havia un monumental rellotge que marcava l’hora perfectament, vaja sí que la marcava bé sí, “tic-tac, tic-tac…”.Li dic que aquest és insuportable, però ell em talla:<<No t´he contat la meua història veritat?Doncs calla que vas a escoltar el que és insuportablement inquietant>>.

-Feia anys que compartíem classe.Tots els nens miraven angoixats com passaven les hores, en aquell rellotge immens.Mentre la professora recitava poemes:

<<La pau;

No és només una paraula sobre un paper.

No és només una enyoranÇa sense un perquè.

No és només…>>

“Gloriosa”, vaig escoltar la nostra campana salvadora.Imagina’t tots els nens corrent amb tota la potència que bategava el seu cor. Igual que jo, no eren conscients del que passava i per a més desesperació els pares corrien per a portar als seus fills al cotxe o a casa, mentre que a mi semblava no voler-me ningú.Vaig estar com a dues hores esperant. A què? Diu Mateo ara que té uns quants “anyets”  i veu el món amb més nitidesa, però li dic que en realitat no tenia la culpa.

No venia ni el pare ni la mare, ni la germana ni el germà, res de res. Era menut i finalment va decidir intentar buscar la seua casa.”Vint-i-tres hores” en un febrer molt calorós, intentava trobar  algú que poguera dir-li l’hora, però ningú portava rellotge i a més s’hi havia gent, corria pel carrer, la majoria com a desesperats.Fins que va veure a un senyor; orgullós i rient, mirant tota l’ avinguda del port deserta.L’home va dir a Mateo que tenia hora en la seua botiga, no volia però finalment va acceptar.Només entrar a l‘establiment, em vaig fixar en un curiós calendari que duia en gran<<23-2-1981>>, l’home s’adonà de l’hora, va agafar el telèfon i comenÇa a parlar en un despaxt llunyà:<<Perfecto Tejero, no hay ni estorninos por la calle, ¡Aguantad fuerte ahí!…>>.L’home  em va observar escoltant, la seua mirada va precedir a la meua carrera per tota la avinguda, al mateix temps que veia a la gent en els bars observant a un home en la televisió, com fent un discurs.Per a perdre de vista al meu perseguidor vaig amagar-me a un carreró sense eixida.Passat un temps vaig eixir i es van fusionar dues sensacions ben distintes en mi; per un costat del carrer vaig trobar ma mare buscant-me, i de sobte per l’altra una sèrie de tancs.

Mateo em diu que ja  més adult ,aquella sensació no se li oblidarà; que la pau treballa contra tot vent.

Daniel Torres García 2ºBatx-D

IES Districte Marítim