Jaume

Aquell dijous a aquesta mateixa hora em disposava a anar a l’hospital ràpidament, jo estava fulletjant un llibre de la diversitat de les aus, i mentres llegia a les grans velocitats que podia anar el falcó peregrí quan atacava la seua pressa, de sobte, va sonar el telèfon. No em podia imaginar el motiu de la telefonada, el meu cap encara estava disfrutant de la llibertat d’ésser al cel, però quan em digieren que cridaven de l’hospital i que el meu amic havia estat operat vaig baixar al sòl d’un cop. No podia haver imaginat mai que quan s’havia tallat la telefonada per manca de cobertura aquell matí havia sigut perquè el meu amic de la infantesa, Jaume Martí, havia xocat amb la mitjana mentre conduïa per l’AP-7 direcció al seu treball a la Ford. Quan els infermers van vore que l’ultima telefonada que havia fet havia sigut a mi em van cridar de seguida. Quan vaig arribar a l’habitació 332 de l’hospital general vaig vore a Jaume amb una cama i el maluc trencats, tanmateix, la primera cosa que em va dir quan em veié va ser: “Per colpa d’un cap de suro m’han fotut el cotxe nou!” Jo, restant-li importancia, em vaig interesar pel seu estat. Jaume era un amant dels vehicles a motor, totes les setmanes anava a carreres, fires… De fet, la setmana anterior s’havia comprat un cotxe a la fira de l’automòbil no assequible per al seu salari de mecànic a la cadena de producció, era un cotxe dels anys 60, una reliquia deia ell. Encara que jo tractava de preocupar-me per ell i els dos mesos que havia de passar amb el guix, ell insistia a parlar-me del tema del seu cotxe, exaltant-se cada vegada més: “Tu saps el que m’agraden a mi els cotxes, quan era xicotet la meua mare em va comprar en cotxe de joguet, des d’aquell moment vaig perdre el cap pels vehicles amb quatre rodes, jugava a conduir com els cotxes grans i ser el més ràpid del món, sempre he volgut ser pilot de carreres, quan era damunt del meu cotxe de plàstic mirava amb enveja els cotxes grans i pensava que algun dia estaria jo en ells, possiblement en algun gran circuit. Però quan vaig anar creixent vaig anar adonant-me que aixó no seria posible, tanmateix, va continuar la meua afició pels cotxes. Fa una setmana em vaig comprar una reliquia de cotxe, que havia aconseguit amb tota una vida de treball i avui el meu somni s’ha trencat” I jo, apropant-me a ell i posant-li la mà al muscle li vaig dir: “Has d’estar satisfet perquè possiblement el cruel destí se t’haja emportat un somni que anaves perseguint tota la vida, però no ha acabat amb la teua vida tan ràpidament com els falcons peregrins acaben amb la seua indefensa pressa a més de 150 kilòmetres per hora.

Jorge Risueño

IES Districte Marítim