Clara, una dona simple, sempre contenta gràcies a dur una vida senzilla, casada i amb tres fills, una amiga de tota la vida, a qui fa molt que no veia.
Un matí la vaig trobar asseguda al portal de la meua casa. S’havia barallat amb el seu marit, i ella portava un ull blau, la vaig convidar a pujar a casa i perquè m’ho contara tot.
Encara que va pujar no va voler contar-me res, ens miràrem sense dir res, els nostres ulls es creuaren en una mirada còmplice on tots dos sabíem el que havia ocorregut ,però ningú s’atrevia a dir-ho. Milions de preguntes passaren pel meu pensament i sense poder evitar-ho,vaig preguntar: -Què passarà ara amb els xiquets?.La seua contestació va ser tant sols una llàgrima. Vaig anar a la cuina i vaig agafar dos gots plens de cafè, quant vaig tornar ,tenia un mocador a la mà i les galtes roges. Acostant-li el got li vaig dir:- pren-te’l ara que està calent, ella va obeir sense dir res i en acabar-se’l es va aixecar de la cadira i amb una veu purificada i un brill estrany als ulls em va dir: - No pense deixar que se’n surti amb la seua, com fa sempre, ja l’he suportat massa temps!- i va sortir de la casa donant un fort cop de porta.
Desprès tant sols vaig saber d’ella mitjançant la televisió, havia sofert l’atacament del seu exmarit, encara que hi havia una ordre d’allunyament. Vaig anar a visitar-la però per la seua seguretat i la dels seus fills s’havien mudat, el seu telèfon ja no era el mateix, no hi havia manera de saber res d’ella. Però el dia menys esperat una altra vegada havia pogut saber d’ella per la televisió, com una notícia més, comunicada sense cap sentiment, una notícia que sovinteja, una altra víctima de la violència de gènere.
Un matí la vaig trobar asseguda al portal de la meua casa. S’havia barallat amb el seu marit, i ella portava un ull blau, la vaig convidar a pujar a casa i perquè m’ho contara tot.
Encara que va pujar no va voler contar-me res, ens miràrem sense dir res, els nostres ulls es creuaren en una mirada còmplice on tots dos sabíem el que havia ocorregut ,però ningú s’atrevia a dir-ho. Milions de preguntes passaren pel meu pensament i sense poder evitar-ho,vaig preguntar: -Què passarà ara amb els xiquets?.La seua contestació va ser tant sols una llàgrima. Vaig anar a la cuina i vaig agafar dos gots plens de cafè, quant vaig tornar ,tenia un mocador a la mà i les galtes roges. Acostant-li el got li vaig dir:- pren-te’l ara que està calent, ella va obeir sense dir res i en acabar-se’l es va aixecar de la cadira i amb una veu purificada i un brill estrany als ulls em va dir: - No pense deixar que se’n surti amb la seua, com fa sempre, ja l’he suportat massa temps!- i va sortir de la casa donant un fort cop de porta.
Desprès tant sols vaig saber d’ella mitjançant la televisió, havia sofert l’atacament del seu exmarit, encara que hi havia una ordre d’allunyament. Vaig anar a visitar-la però per la seua seguretat i la dels seus fills s’havien mudat, el seu telèfon ja no era el mateix, no hi havia manera de saber res d’ella. Però el dia menys esperat una altra vegada havia pogut saber d’ella per la televisió, com una notícia més, comunicada sense cap sentiment, una notícia que sovinteja, una altra víctima de la violència de gènere.
EVA ALVAREZ CORONAS
2n Batxillerat Ciències
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.