Somni o realitat?. Tantes voltes havia passat per l’hospital. La primera volta, el mateix que tantes altres, vaig estar amb ell. Era el primer infart d’un home de seixanta anys. Em vaig posar més nerviosa que ell, a més de per la situació, perquè li continuava el dolor després que el metge, hagués diagnosticat un simple refredat. El portàrem a l’hospital.
L’espera se’ns va fer eterna. No sabíem com reaccionar, ni què fer. Havia estat un dia normal com tants que havíem passat junts. Allò no podia ser real. Vaig pensar si seria la fi per a ell, no volia que allò passara, almenys fins que no s’acomiadara d´una persona més.
Es va estabilitzar, però va passar allí uns dies.
És clar, li prohibiren fumar, beure i menjar coses perjudicials. Feia cas quan volia. En un de tants infarts que va patir, va dir que havia vist els seus pares i que li havien dit que anara amb ells.
No tot era dolent, els moments que no era a l’hospital, eren de sol i mar. No hi havia minut de sol que se’ns escapara.
Recorríem tants i tants camps de tarongers. Recórrer aquestos paradisos de Sueca era el que més ens agradava als tres, i no ens feia falta ningú més.
Podíem passar hores així, junts sempre. En arribar a casa bevíem suc de taronja i menjàvem un arròs caldós o una paella.
Tants moments que hem estat junts, tantes coses que he aprés dels dos, que se’m fa impossible pensar que ara ja no el tinc .
No puc explicar-me per què el vaig haver de trobar jo. Allí després de vuit mesos al llit, després de l’últim infart que l’havia deixat immòbil i sense parla. Tantes voltes li havia dit que s´alçara de nou. Que havíem de tornar al sol. Tornar a la mar. Ell m’escoltava tot el que li contava de mi, i només podia somriure, però la majoria de voltes plorava per no poder alçar-se i vindre amb mi. Allí vaig haver de trobar al meu avi ja, sense vida.
L’espera se’ns va fer eterna. No sabíem com reaccionar, ni què fer. Havia estat un dia normal com tants que havíem passat junts. Allò no podia ser real. Vaig pensar si seria la fi per a ell, no volia que allò passara, almenys fins que no s’acomiadara d´una persona més.
Es va estabilitzar, però va passar allí uns dies.
És clar, li prohibiren fumar, beure i menjar coses perjudicials. Feia cas quan volia. En un de tants infarts que va patir, va dir que havia vist els seus pares i que li havien dit que anara amb ells.
No tot era dolent, els moments que no era a l’hospital, eren de sol i mar. No hi havia minut de sol que se’ns escapara.
Recorríem tants i tants camps de tarongers. Recórrer aquestos paradisos de Sueca era el que més ens agradava als tres, i no ens feia falta ningú més.
Podíem passar hores així, junts sempre. En arribar a casa bevíem suc de taronja i menjàvem un arròs caldós o una paella.
Tants moments que hem estat junts, tantes coses que he aprés dels dos, que se’m fa impossible pensar que ara ja no el tinc .
No puc explicar-me per què el vaig haver de trobar jo. Allí després de vuit mesos al llit, després de l’últim infart que l’havia deixat immòbil i sense parla. Tantes voltes li havia dit que s´alçara de nou. Que havíem de tornar al sol. Tornar a la mar. Ell m’escoltava tot el que li contava de mi, i només podia somriure, però la majoria de voltes plorava per no poder alçar-se i vindre amb mi. Allí vaig haver de trobar al meu avi ja, sense vida.
TARA TENDERO EGEA
2n Batxiller Humanístic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.