EL DESIG DE LA LLIBERTAT

Marta Díaz. 2n de Bat. IES Enric Valor Picanya

Clara Zetkin va nàixer en el ventre d'una pereta. Des de xicoteta, sense saber per què, havia viscut tota la seua vida presonera en una pereta menuda integrada en un fosc gegant mar, on Clareta tenia una visió dels éssers que vivien al voltant de la seua petita pereta manipulada per la foscor. De vegades, veia altres làmpades de llum que la impregnaven de desitjos d'intentar aconseguir eixa llum, però sempre era impossible aconseguir-la.

El dia 8 de març aparegué una ingent tempesta, que produí un fort corrent en el fons del mar que arrossegà la bombeta quilòmetres i quilòmetres, fins arribar a una escullera, on hi havia moltes més llampades de llum de les que ella coneixia. A les primeres clarors aparegueren uns poderosos rajos de llum que il·luminaven totes les roques fent que Klara poguera veure amb claredat tot al seu voltant, a més que explotara la pereta, la qual cosa provocà que isquera del seu captiveri i seguira el camí de llum fins arribar a la superfície on es va quedar impressionada amb el món real.

MALALTIA: REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Daniela Arteaga. 2n de Bat. IES Enric Valor

                                 

Tot va començar a l'any 1960, jo era una persona normal com totes, de fet tenia 20 anys  i ja m'havia casat amb una dona molt bella però,  treballant al camp, no tenia prou per  donar-li tot el que es mereixia, ja que només tenia un vestit amb el qual  passava  molt de fred,  estàvem esperant el nostre primer fill. Llavors jo vaig decidir que ens n’anàrem a la  ciutat perquè en aquest moment tots se n’estaven anant  i guanyaven més que jo. 

Quan vaig arribar  trobí  una feina ràpidament: en una fàbrica. La fàbrica es dedicava                                        a fer cotxes, llavors jo treballava en una cadena de muntatges, cada obrer tenia un ofici i la veritat és que tots semblaven massa cansats i amargats, però jo seguia amb el meu propòsit de fer feliç  la meua dona. Però un dia vaig començar a notar que ja no m'agradava estar a casa i preferia anar a la taverna, que no aguantava els caps ... Per tant, em vaig preocupar a veure què els semblava als meus companys i vaig decidir buscar la raó. Primer, vaig mirar un diari a veure si em donava una resposta... i la vaig trobar: deia que  la divisió del treball tornava  la gent en una mena de robots, és a dir, que el cervell es partia en peces de muntatge com fils d’aram, cargols...que feien funcionar el cervell com un mecanisme de rellotge autòmata. A més, deia que els primers símptomes eren anar del treball a la taverna i després a casa, sense importar-te els seus familiars. Aleshores jo em vaig  sentir identificat i decidí orbir-me el cap per tal de veure si era veritat i efectivament: van eixir moltes peces metàl·liques del meu “cervell” que més endavant aprofitarien per a la meua factoria per a fabricar els cotxes.

LA COMPLEXITAT DE LES COSES SENZILLES

Yolanda Cifre. 4t d’ESO. IES Enric Valor

Si Leonard Stain haguera volgut, hauria pogut tenir-ho tot. Des d’un cotxe car i una mansió fins a una entranyable família. Tenia un coeficient intel·lectual altíssim, i era una persona molt treballadora i atractiva. Però ell va preferir dedicar-se a un altre tipus de vida, sense relacions sentimentals ni luxes, basada només en el seu treball. Des de petit li havia atret tot allò relacionat amb l’espai i amb la vida extraterrestre. Anys després, ja se’l podia veure en missions espacials i qualsevol feina, per molt complicada que fóra, semblava estúpidament senzilla si la exercia ell. En les seues missions, investigava pel seu compte, amb la seua pròpia maquinària i tot. Estava acostumat a la tecnologia, la dominava tant com un arquitecte un llapis. Es va aïllar de tal manera de la resta del món fins al punt de no saber utilitzar materials bàsics com una maquineta de traure punta. Els seus descobriment eren impressionants, va descobrir vida a l’espai, va trobar galàxies noves totalment desconegudes i va aconseguir viatjar a velocitats inimaginables. Ja havia passat més temps de la seua vida a l’espai que a la terra. No li agradava aquell planeta ple de gent estúpida i incrèdula, ja que cap dels seus descobriments fou reconegut. El prenien per boig. Van començar prohibint-li viatjar a l’espai, la qual cosa va ser un colp molt dur per a ell. Després el van internar en una Unitat de Salut Mental massificada (havien converit els Hospitals Psiquiàtrics en llocs inhumans i denigrants i per aquest motiu, els havien abolit). Durant anys, ell va estar deprimit pensant en el que podria estar fent en l’espai i el temps que estava perdent. Qui sap? potser haguera pogut assolir la velocitat de la llum o arribar als límits de l’univers. Però estant allí, en aquell lloc de bates blanques, passava el temps dissenyant màquines, i somiant amb envellir més lentament viatjant a una velocitat que sobrepassara la de la llum. Mai va parar a reflexionar sobre què tenia en la ment: només màquines.

MOMENT DE MORT

Adrià Marco. 2n de Bat

No sé com, però allà estava, una caixa quadrada, no massa gran però bastant còmoda. Encara recorde quan m'arrancava tots el dies del llit per a desdejunar, comprava el periòdic i me n'anava a treballar. Per a qui no ho sàpiga, jo treballava en una joyería d’élite, tots els dies eren la mateixa rutina de sempre, venien clients pretensiosos de comprar una joia ostentosa, generadora status. Però, aquesta vegada anava a ser diferent. Entrà un home d’aparença agradable, refinat, lluïdor i, de sobte, m'apuntà amb una pistola. El temor m’envaí, paralitzà però vaig intentar raonar amb el lladre perquè es plantejara la seua vida. Ell m'ignorà –ja, ja, ja, ja…- i va seguir amb la seua filosofia –Què?- De sobte, un arrabat em va fer ser valent (és l’ùnica explicació que li trobe) i m'abalancí al damunt del lladre, hi hagué un forceig i sentírem un tret.

Note com si em clavaren mil agulles al meu pit, el lladre fuig corrent amb un botí suculent. Mentre, jo romanent al sòl desagnant-me. Ve l'ambulància, intenten reanimar-me, però, en lloc d'aixó, l'únic que poden fer és certificar l'hora de la meua mort. I aci em teniu, mirant-me què tinc dins de la caixa, m’entreté. Romandré, tal volta, temps …infinit.

 

QUENTIN ERIKSEN

Júlia Marí. 4t d’ESO. IES Enric Valor

 Sempre m’ha agradat ser psicòleg per tal d’ajudar la gent a solucionar els seus problemes, però des que un adolescent homosexual es va sucidar en la meua consulta, estic destrossat. Sé que no és culpa meua, però no puc evitar sentir-me culpable. A més els pares del xic m´han demandat i el meu amic Pere, un bon advocat, està ajudant-me a guanyar el cas, però sé que serà difícil i segurament hauré de pagar alguna cosa.

 El dijous passat, una dona va venir a la meua consulta dient que era una emergència i que necessitava que l’ajudara de seguida, però estava capficat en els problemes d’una altra persona i no podia dir-li que se n’anara, així que havia de fer esperar aquella dona. De tant d’esperar, es va posar histèrica i va perdre el coneixement. Després d’aquell desastre, la meua secretària, va decidir que no podia continuar suportant allò i es va despatxar. Ara jo havia de ser la meua secretària.

 El meu amic Pere, l’advocat, continuava amb el cas, i de pas em va contractar una secretària molt maca que ja no podia treballar més per a ell perquè l’havia denunciat per assetjament sexual.

 Dues setmanes després, la meua consulta no havia millorat gens ni mica. Quan vaig arribar a les tres, el jove indú de vint-i-u anys que tenia problemes perquè la dona del seu matrimoni de conveniència era grossa i lletja, estava tancat en l’habitació dels productes de la neteja plorant. Fou horrible.

 A casa la meua muller començava a notar que estava deprimit, molt deprimit. Vaig explicar-li-ho i em va dir que potser hauria cridar el senyor Llop, qui solucionava problemes, perquè m’ajudara a superar els meus. Tal vegada hauria de començar a plantejar-me buscar ajuda, però eixa idea no m’agradava gens, era un bon psicòleg i prioritàriament volia intentar ajudar-me a mi mateix. Estava tombat a la meua consulta escoltant la Cinquena Simfonia de Beethoven a tot volum i intentant solucionar jo sol els meus desfases mentals. Podria fer-ho?

LLUM

Javier Lagar. 2n de Bat. IES Enric Valor

Llum era la xiqueta més rara del poble. Va nàixer quan la seua mare estava absent. Era pàl·lida, cabells estranyament arrissats com de filferro, ulls transparents, grans. No es relacionava amb cap dels companys de la guarderia, només somreia assentant el cap. Solia dir que li agradaven els robots i que de major en tindria un.
Als cinc anys, el seu pare morí d’una descàrrega elèctrica minuts després d'haver intentat matar Llum. Poc després els seus oncles l’acolliren en la seua casa. La tia desaparegué en fum als tres dies i des de llavors el seu oncle sempre l’acusava de les tragèdies. A l'escola els xiquets la perseguien i es burlaven d'ella. Els caps de setmana es tancava i escoltava el so de l’Univers que tenia guardat en el mp3. A poc a poc Llum anava creixent sense canviar. Amb setze anys es va obrir un compte al "facebook". Un dia li arribà una petició d'amic d'un xic de Madrid. Ella, intrigada, acceptà i estigueren mesos parlant. Els dos semblaven ser de caràcter semblant. A l'oncle, que poc d’afecte li tenia, no li agradaven les relacions per Internet i li trencà l'ordinador. Ella seguia parlant amb ell en l'ordinador de la biblioteca. Un any després,agafà un tren i se n’anà allà per trobar-se amb Maquivel. Ell mai es presentà i va descobrir que aquest xic no existia. Li donà moltes voltes. Per què? El seu cap estava apunt d’esclafir, tenia els cables creuats. Xiques de classe s'havien fet passar per qui, possiblement havia sigut el millor amic de Llum. Fora de cabrejar-se, volgué ocultar la seua tristor. Amb setze anys encara no havia plorat. 
Un matí d’estiu, una abella picà Llum. L’abella caigué fulminada.

- Però què tinc? Cridà.

La mare l’escoltà: -Anem filla!

I se l’emportà cap al planeta Elektrò, a casa.

Ningú va arribar a conèixer realment Llum, ningú s’assabentà qui era. una persona elèctrica d’una altra espècie, que estava al Planeta Terra per accident.