M’explicava Pau allò que era per a ell el pas del temps.
Recorde quan era xiquet i estava a classe el temps passava lentament, un sol segons era quasi una eternitat. Em passava les hores des de la primera hora del matí a la classe de matemàtiques fins a l’última de castellà mirant aquell rellotge que el ficaven al fons de de classe per què a tots els xiquets tingueren mal de coll, ho pensava quan tenia cinc anys i ho seguis pensant, quan ho dic la gente encara li fa gràcia, però jo no la trobe ho dic de veres.
Ara quan pense en el pas del temps, és com si la duració d’una hora haguera canviat. Quan me n´adone ha acabat ja l’any i no he tongut temps ni de complir els propòsits que vaig fer la nit de cap d’any.
Recorde millor la meua infantessa, que el que vaig fer ahir, pot ser que siga perquè és més interessant o perquè tinc més ganes de contar-ho.
El que més il·lusió em fa i amb més cara de felicitat pense, es que tot el pas del temps, des que anava al col·legi i volia fer-me major, és que ho he compartit amb una persona. Sí, al col·legí vaig coneixer a Marta, i ella ha viscut i ha vist cada moment de la meua vida.
Com si foren un llibre que conta la mateixa història però des de dos punt de vista diferent, però amb tants anys junts més de la meitat de fets serien el mateixos.
Marta seria com l’espectadora d’una pel·lícula,aquesta pel·lícula seria la meua vida.
La imatge d’això seria Marta a una sala de cinema ella sola i a la pantalla un fragment de la meua vida, per eixemple el dia que vaig acabar la carrera de medicina.
Un treball al qual apareixes a la vida de moltes persones i pots observar com passa de ràpid la vida i el temps.
IES Districte Marítim
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.