Penses que mai et passarà a tu fins que et trobes assegut a la sala d'espera de l'hospital perquè vols veure eixa persona que tant aprecies, a la qual mai li passaria res. Però la vida és injusta i aquesta vegada li ha tocat al meu amic Jaume.
Fa dues setmanes que va tindre un accident amb el cotxe. No va ser culpa d'ell; un camió li va pegar per darrere i ara està en coma. No parla, no obri els ulls, pareix que estiga mort però alli està, lluitant per sobreviure.
És la tercera vegada que vinc a visitar-lo. M'agrada fer-li companyia, encara que pot ser ni tan soks puga escoltar-me. Estic segur que eixirà d'aquesta, ja li ho vaig dir en la meua primera visita.
-Ànim, Jaume! Jo sé que tu ets valent i et recuperaràs. Eixiràs ben parat, tranquil. Ja veuràs com passa el mateix que quan érem menuts. Recordes? Sempre ens castigàvem als dos perquè no ens portàvem bé a l'escola, però jo no sé com te les apanyaves per a lliurar-te. Això si, també em salvaves. Per això sé que tu mai em deixaràs sol, igual que feies a l'escola.
Tot això ho vaig dir amb la veu tremolosa de la impressió que em va causar veure't tot ple d'hematomes i cicatrius i amb la cara quasi tapada per una mascareta que l'ajudava a respirar.
- Aquesta vegada no estic tan segur, amic meu. Però lluitaré per sobreviure i d'ací un temps parlarem d'açò com si fóra una de les nostres aventures de la infantesa.
Quan vaig acabar de parlar vaig sentir com si em contestara dins del meu cap o com si m'estiguera parlant a cau d'orella. Però de seguida vaig rebutjar-ne la idea. Era impossible! Com havia de parlar-me si estava en coma?
En fi, entre de nou a l'habitació. Ho faig amb un somriure ben gran com si ell em puguera veure.
- Com va, Jaume? - li dic.
- Bé, millor ara que has vingut a visitar-me. Ja feia temps que no ho feies.
De nou m'arriba la sensació de què em contesta. M'estic tornant boig.
- Saps què? He parlat amb els metges i diuen que tens moltes possibilitats de recuperar-te per complet! Què bé, no?
- Creus que no ho sabia? Però si des d'ací se sent tot! Sembla mentida que no ho sàpigues!
De sobte, una de les màquines a les que està connectat Jaume comença a pitar i el seu cos es convulsiona. Tinc por. Tot passa molt ràpid. Els metges entren corrent i proven a reanimar-lo. No s'adonen que estic darrere ni escolten com dic baixet:
- Jaume, no pots morir-te, em vas prometre que mai em deixaries sol. M'ho vas prometre. No te' vages, m'has sentit?
- No et preocupes, estaré bé i sempre et vigilaré per a què no estigues sol mai. És un honor tindre't com a amic. Gràcies
Àngela Bonilla Tramoyeres
Col.legi Pureza de Maria 1r Batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.