EVA

Està Eva asseguda, com cada vesprada, al seu silló preferit. Però hui la trobe distinta. Ja m´havia anunciat que tenia una cosa important que dir-me. Aleshores, la mire i la inste a començar.

- Em case. No, no em mires així que no m´he tornat boja. Ja sé que ahir ni tant sols hi tenia parella, però, em case. D´ací a quatre mesos. Ja sé que és una bogeria i que la gent hi parlarà, però, dona, Aixa és l´amor. Xe! Cambia eixa cara de fava que ja t´ho explique. El novié s Pau. Aquell xic amb qui jo festejaba quan teniem 17 anys. El meu primer amor.

No puc creure-ho. Eva mai ha sigue una persona massa impulsiva. De fet pareix que te orxata a les venes. Y ahí és, asseguda davant de mi, dient-me que es casa, amb ulls brillants. Li dic que sí, que es una bogeria, que no entenc res. Fa més de deu anys que no ha vist a Pau.

- Be, – continua ella- ja saps que la història meua amb Pau va acabar-se perquè vair haber de canviar de ciutat. Però anava jo haches matí pel carrer, camí del treball, i era un dia d´eixos que preferiries no haver eixit del llit. I de sobte, algú va agafar-me pel braç i va besar-me. De la manera més romàntica que pugues imaginar. Ni tant sols vais poder veure-li la cara, però ja sabía qui era. Com oblidar aquells llavis? Es va detindre el temps. I quan vais obrir els ulls, allà estava ell, Pau, el meu Pau. De seguida em va confesar que m´amava i que no havia pogut oblidar-me. Em va demanar matrimoni.

No done crèdit al que escolte, i no puc ser més feliç per Eva. És curiós com poden ser de forts sentiments. Es puposa que el temps tot ho cura, també l´amor. I ahí tens a Eva, preparant la seua boda, amb el seu primer amor. La felicite i la deixe asseguda al seu silló, amb els ulls billants d´alegria, feliç, enamorada.

Marina Blanco González

IES Districte Marítim