Jaume estava destroçat. No sabia què fer, què dir, com actuar quan la seua dona el va abandonar, s’havia portat al seu fill, el que més estimava en aquest món.
-Com et trobes Jaume? Estàs bé?
-No puc entendre com l’Ermínia m’ha pogut fer això… no puc entendre res. Cada vegada que pense en tots els moments de felicitat que he compartit amb ella… no puc entendre. No puc entendre com pot emportar-se el meu fill! No puc entendre com el jutge l’ha donat la custodia a ella i a mi no! M’ofegue quan penso que el meu fill sols em recordarà com l’home que el visita els caps de setmana… Estic destroçat. Parlen i parlen del masclisme d’aquest país, però en quina posició s’ha quedat l’home en els assumptes del divorci? Jo et diré en quina posició, en la de perdedor! He perdut tot amic, he perdut tot…
-No et preocupes, almenys pots veure el teu fill, altres no poden dir això.
- Però no és just amic… Igualtat? Què igualtat? No trobe aquesta igualtat en cap moment, jo necessite veure el meu fill tots els dies! Ah! I després està el tema del pis, que com és clar el correspon a ella, el mateix que el meu cotxe… no és just amic, no és just…
Jaume no podia fer front a la manutenció, el treball es va veure perjudicat perquè necessitava el cotxe per poder anar-hi, estava deprimit molt deprimit. Vaig anar a la pensió on es trobava, entre amb la clau que em va donar i vaig veure la imatge que causa els meus malsons de totes les nits. Allí estava penjat de la gran làmpada de l’habitació, amb el seu cinturó. La suposada “igualtat” d’aquest país havia matat, havia assassinat un Home bo, que tan sols volia un poc de justícia.
-Com et trobes Jaume? Estàs bé?
-No puc entendre com l’Ermínia m’ha pogut fer això… no puc entendre res. Cada vegada que pense en tots els moments de felicitat que he compartit amb ella… no puc entendre. No puc entendre com pot emportar-se el meu fill! No puc entendre com el jutge l’ha donat la custodia a ella i a mi no! M’ofegue quan penso que el meu fill sols em recordarà com l’home que el visita els caps de setmana… Estic destroçat. Parlen i parlen del masclisme d’aquest país, però en quina posició s’ha quedat l’home en els assumptes del divorci? Jo et diré en quina posició, en la de perdedor! He perdut tot amic, he perdut tot…
-No et preocupes, almenys pots veure el teu fill, altres no poden dir això.
- Però no és just amic… Igualtat? Què igualtat? No trobe aquesta igualtat en cap moment, jo necessite veure el meu fill tots els dies! Ah! I després està el tema del pis, que com és clar el correspon a ella, el mateix que el meu cotxe… no és just amic, no és just…
Jaume no podia fer front a la manutenció, el treball es va veure perjudicat perquè necessitava el cotxe per poder anar-hi, estava deprimit molt deprimit. Vaig anar a la pensió on es trobava, entre amb la clau que em va donar i vaig veure la imatge que causa els meus malsons de totes les nits. Allí estava penjat de la gran làmpada de l’habitació, amb el seu cinturó. La suposada “igualtat” d’aquest país havia matat, havia assassinat un Home bo, que tan sols volia un poc de justícia.
Marta Aguilar Alfaro
2n Batxiller Humanístic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.