Més relats de l'IES Enric Valor

INFORME DRA. BENLLOCH

Estefania Garcia. 2n de Bat.

-         Observacions: embolic de cables

-         Explicació: cap

Un día més per esborrar del calendari, em vaig despertar amb la intensa olor del café brollant. La rutina seria la protagonista del meu dia, o això pensava jo... Quan les faroles dels carrers encara brillaven, deixant el sol protagonitzant un paper secundari, em vaig dirigir a l’hospital on treballe si fa no fa des uns… quatre anys. Al meu caseller, no hi havia més que una columna d’informes de la qual, sense exagerar, no veies el final. De sobte, vaig sentir que algú cridava desesperadament al corredor. Vaig eixir corrent i em vaig trobar a l’entrada del quiròfan 1 de l’edifici de maternitat, el Dr. Ölsen, amb les mans empapades de sang i els seus ulls noruecs com a plats.

 Sense preguntar res vaig entrar al quiròfan perquè suposava que una vida estava en perill. Tan sols vaig necessitar obrir la porta per adonar-me que el cas era més greu del que realment esperava. Com imaginar que una criatura podia haver nascut amb un embolic de cables dins del cap? Bocabadada és la paraula adequada per descriure la meua cara en aquell moment? No ho sé. Em faltava l’aire que necessitava per respirar i l’única estúpida explicació que trobava era que podia ser un robot. Una càmera oculta? Si en aquell moment algun psiquiatra procedent de la planta 4 de l’edifici m´haguera escoltat, ja tindria un peu dins del manicomi, per sort o desgracia encara continuava amb un menut al quiròfan. Vaig decidir aïllar-lo, ocultant el nadó de la premsa per evitar que la veu correra i l’hospital fóra “El show de Truman”. Realitzàrem totes les proves però no vam traure un resultat en clar. Què se n’anava de les nostres mans? Entre café i café vaig passar més d’una nit llegint llibres, però res…

Tres anys morta per un curtcircuit i encara continue preguntant-me si nosaltres no seríem els causant d’aquell estrany cas que continue estudiant. La tecnologia regnava en la casa de la família del menut, la tecnologia havia afectat el curs de l’embrió! …o no?

QUI O QUÈ SÓC?

Carlos Ruiz. 4t ESO. IES Enric Valor 

Xavi era un xiquet diferent, especial i estrany des de menut. Els seus pares eren molt protectors, no tenia amics, però ell no entenia per què. La gent no l’acceptava però ell no es comportava de manera diferent a la resta de xiquets. A més, els pares actuaven com si aquesta manca de relació social no importara o com si ells no pugueren fer res per evitar-la. Però no es va plantejar seriosament aquest rebuig fins el seu setzé aniversari. Els seus companys de classe feien festes, anaven al cine o anaven a menjar a un restaurant per celebrar el seu aniversari, i estaven invitats tots els amics. Però Xavi mai havia estat invitat a cap, i a les  seues festes solament estaven presents els seus pares, perquè, a més, aquestos no tenien relació amb la resta de la família. Xavi mai havia disfrutat dels avis, germans, cosins, oncles... I ara als seus setze anys, havia obert els ulls i el seu cap estava ple d’interrogants: Qui sóc? Per què no tinc amics ni més família que els meus pares? Són ells els culpables que siga rebutjat per tothom?

Aleshores, Xavi va començar a investigar sobre el seu passat, sobre els seus pares, avis... Primer va provar preguntant als seus pares, encara que no esperava rebre res. I així va ser, ells evitaren totes les seues qüestions. Després va buscar a Internet, però en escriure els seus cognoms només va trobar una notícia a la qual no va donar molta importància al principi. Aquesta parlava sobre l’intent d’una empresa de poder ressuscitar  persones mortes però com a robots quasi idèntics als que un dia van perdre la vida. Però, per què aquesta notícia estava lligada al seus cognoms? Seria ell un robot? Aleshores, Xavi va insistir als seus pares sobre aquest tema, ells seguien ignorant-lo, fins que ell va amenaçar de suïcidar-se, si era un robot no moriria. En eixe moment el seu pare cridà:

-No ho faces! No ets un robot, ets l’últim humà de la Terra. Tota la resta som robots.

ELS COLONITZADORS

Flor Alvarez. 2n de Bat. IES Enric Valor

Em vaig alçar com tots els dies, en eixir de la cabanya la llum que entrava entre les palmeres cegà els meus ulls i un vent fresc m’ajuda a despertar. Com si fóra un dia corrent, la meua mare anà a conrear el camp i el major dels meus germans isqué a caçar mentre jo cuidava la resta dels germans. Cap al migdia eixírem de la cabanya espentats pels crits de la resta de la tribu, en preguntar que s’esdevenia, el cacic em va fer assabentar que els pescadors havien avistat la nau més gran vista fins aleshores i acte seguit, tots ens dirigírem cap a la platja. En aplegar veiérem aquell vaixell i  contemplàrem paralitzats com baixaven d’ell homes amb cossos de metall luminós pujats a animals gegants i que conduïen rere seu bèsties ferotges que ens lladraven. Els pocs homes que no els adoraren caigueren presoners de les seues urpes, uns pals fets pels Déus que llançaven llampecs i trons. Ningú no hauria imaginat mai tot el que esdevindria amb aquesta visita “accidental”...

DÉIEM AHIR...

Adrià Sanchez. 1r de Bat. IES Enric Valor

Hola! em diuen Plató, escric aquest microrelat per a donar a conéixer les meues intencions de les teories. El nostre univers està format per dos tipus de món, el món sensible i el món intel·ligible. Tot ésser material està en continu canvi, aleshores qualsevol coneixement d'aquestos no és cert, solament és cert en el moment en què l'hem dit. Per això, el món sensible és el món marginat, perquè per a tindre un coneixement total, cal anar al món intel·ligible, el món on es coneix la realitat per mitjà de la raó. Tot allò que captem pels sentits són sols imatges, còpies de les Idees Supremes, la Idea de Bé. Per arribar al món de la realitat s’ha de tindre passió, Eros, perquè si ens conformem amb les percepcions i prou, no podrem jutjar amb certesa. Per arribar a la idea de bé caldria passar primer per les matemàtiques, que són les còpies més properes a la Idea. Després de conèixer bé les matemàtiques per arribar a la dialèctica, a la Idea de Bé caldrà anar fent un sèrie de preguntes i quan arribem a les contradiccions, aquestes són les idees supremes, la Idea de Justícia, la Idea de Bé, la Idea de Bellesa... Aleshores ja hem arribat al coneixement permanent, la realitat. En conclusió: de què em serveixen els sentits? per a recordar l'essència que deixa eixa idea. Doncs si ja conec el coneixement permanent, de què em serveixen els ulls? de res. Aleshores me'ls vaig arrancar. Però què idiota que estic! ara de què em serveix conéixer la Idea Suprema si no vaig a poder jutjar perquè no tinc ulls per a vore com actuen els altres, si correctament o no, i poder guiar-los al coneixement permanent. Açò va ser el final de la meua vida, tot el temps fent la meua teoria de coneixement, per a formar una vida plaentera i... mira com he acabat! sense els meus sentits i sense poder jutjar i formar una societat justa.

MIREIA ONÍRICA

Carles Tordera. 4t d’ESO. IES Enric Valor

            Hi havia una vegada una xica anomenada Adis. Estava una nit en la discomòbil que havien instal·lat per les festes. De sobte, va veure un xic guapíssim que la va atraure ràpidament. Com conduïda per un corrent elèctric, anà a parlar amb ell sense poder-ho evitar. Li deien Tsaris i era un xic simpàtic, amb gran sentit de l'humor, atractiu fins a un punt desconcertant. Amb quina força ingent l’atreia! Li encantava aquell xic, el xic perfecte per a ella. Es feren amics i eixiren junts a moltes festes, i de tantes festes acabaren enamorant-se. Però Adis començà a sospitar perquè això d'un xic perfecte no existeix. Encara que ella continuà disfrutant d'ell, això no era cap somni, sinó la realitat. Fins que un dia estant esmorzant al bar, Adis notà que Tsaris feia una olor sospitosa, és que feia una olor a oli i a benzina impressionant. La xica li preguntà què passava, ell no digué res, s'alçà i se n'anà. Adis no comprenia el seu comportament. Per aquesta raó començà  a espiar-lo. Descobrí que tots els dies es passava pel taller mecànic i després, per la gasolinera i això que no tenia ni cotxe ni moto. Des d’aquell dia Tsaris no telefonava, ni parlava amb Adis. Començà a sospitar que estava amb una altra xica, bé de la gasolinera, bé del taller mecanic o, potser, dels dos a la vegada. Per aquesta raó, Adis, trastornada, es presentà en ca Tsaris perquè li donara explicacions. Aleshores li contà la veritat: - No sóc humà, sóc robòtic. Tsaris es va fer la ratlla al mig, es va obrir el cap per la meitat  i començà a llevar-se caragols i femelles. Ella es quedà al·lucinant i amb dolor sentí que sa mare li deia:

- Mireia! Què plores! Què estaves somiant?

LA DECISIÓ DE MERTIL

Vicent Blanch. 1r de Bat. IES Enric Valor

Això era una volta un jove que s’anomenava Mertil.Un bon dia, Mertil va quedar amb la seua xicota. Aquesta estava molt enutjada amb ell i va decidir acabar la relació. Mertil estava destrossat, no entenia perquè l’havia deixat i no parava de plorar. Per això, al dia següent va decidir trencar amb tot i fer una nova vida lluny del seu amor. Dies després va anar a l’aeroport. Volia volar cap al País de Foc, a l’altra banda del món i, d’aquesta manera oblidar el passat.  Allà va comprar una casa molt xicoteta, feta amb palla amb els diners estalviats que havia guardat des de feia molt de temps. Tot i que en aquelles terres les coses eren molt més barates, no es va permetre molts luxos i per a desplaçar-se, es comprà una bicicleta.Tan sols una dia desprès de la seua arribada, van començar a escoltar-se notícies sobre un terratrèmol. Al País de Foc estaven molt acostumats a ells, però Mertil preveia que aquest no anava a ser tan suau com els altres. Els rumors es van complir i es va produir un terratrèmol, però com Mertil preveia, molt més fort que altres vegades. Mertil es va quedar sense casa i poc després va arribar un tsunami. Aquest va desfer tot el país i per suposat  Mertil. Als pocs dies, van  trobar  Mertil però tenia la cara sense ulls ni boca. Tots pensaven que estava mort però va ser capaç de moure un braç. Ningú s’ho creia però era cert, estava viu. A l’hospital del País Groc, un país veí, se li va comunicar que no podien fer res per la seua cara. Aleshores va decidir anar-se’n de l’hospital i fer-se ell la seua pròpia cara. Decidí tornar a la seua terra. Quan arribà, va localitzar la seua estimada i li va contar tot el que l’havia succeït mímicament. La núvia el va perdonar. Planejaren reconstruir el seu rostre, el dissenyaren amb el Paint, van anar al cementeri i peça a peça robades van fer la seua nova cara. Així pogueren viure una nova vida junts. I conte contat...