JOAN RUBIRA

Cap a la vesprada, a la taverna, com sempre Joan Rubira amb dos gots de més, em contava la com trobava a faltar l'Anna. Les copes el rodejaven en la barra, mirant si quedava encara alguna gota d'allò que tan agre li estava. Les ajuntava de dos en dos.

-Mira-les , totes juntes, emparellades. Així ha de ser el món, una persona amb altra, compartint l'amor, la tendresa, i no les baralles i els divorcis. Molt trist amic, molt trist.

-Bon home, açò que et passa a tu , no li passa a ningú. Em deixa perplex , no ho entenc

- I m'ho dius a mi? Sóc un cap de suro no hi ha més. Ja fa cinc mesos, i ni una sola paraula he sentit més d'ella. Pots pensar que una persona desaparega així de la meua vida? Ni he pogut explicar-me.

-Però , no vares dir-li que va ser tot un malentès?

- No entrava en raó. Helena, Helena va ser el dimoni. Jo l'únic que volia era que Anna es distanciara d'ella , ens robava , tenia les claus de casa i entrava quan volia. Ens va enganyar, als dos. Deixant-me marques de carmí per les camises, una dona així no està bé. Qui va a casa de la seua amiga i el seu marit , però fastidiar-los , per fer creure a ella que jo estic amb altra?

- Anna no et va creure?

-Anna sols va vore que jo era un mentider, que tenia roba d'altres dones, que fins i tot jo volia l'Helena. Helena es va fer marques , marques que Anna cregué que jo l'havia fet. I així un dia qualsevol, se'n va anar. I ací estic. Si et conte la veritat... Amic, açò s'acaba per a mi.

Una bala , una pistola , a la butxaca. La va traure. De sobte el soroll més cridaner que havia sentit a la vida va sonar. Tot es va omplir de roig. Una vida, una equivocació , un tret, i un final.

María Andrés Eslava

2n Batxiller Humanística